Als cranis no els agrada la nata

Camino, camino sense caminar gaire, autòmata vaig, el cap i les venes pesen de tantes Paraules. Sembla que les oïdes o les fosses nassals puguin explotar-ne milers d’un moment a un altre. De fet, m’encantaria veure’m aspergint-ne, ràfegues papapapapà en tota direcció inimaginable. Tan de bo fos un Tarantino per tenir la llicència de “posar-ho en pràctica”. Miro, miro sense mirar, ningun òrgan no atansa cap imatge visual al cervell, i encara que ho fes les neurones d’allí estan tan saturades per l’allau de Paraules percebudes a les venes que no estan disposades a jugar a processar cap informació ocular. Les neurones es declaren massa esgotades. I aleshores, exhausta de percebre tantes i tantes Paraules, de notar-les, de percebre-les i de notar-les, de només fixar-me en que les noto, saturada, molt saturada aconsegueixo desviar l’atenció cap a quelcom més... palpable: Ja noto les ulleres sota els meus ulls, les percebo. Les percebo i les noto com si fossin quasi una extensió gruixuda de la meva pell, com si fossin tiretes que algú o quelcom m’ha clavat i que possiblement ja tenen l’aureola de ronya tan característica de quan les duus de fa dies, naturalesa pringosa. I noto, percebo per sobre les tiretes que els ulls estan també cansats. Exhaurit està el seu desig implacable de o rebentar o tancar-se. I aleshores... els ulls es declaren en vaga (!!!). I llisquen dissimulant i xiulant cap a l’interior del crani, a poc a poc ho fan. Molt a poc a poc. M’ho imagino, quasi ho percebo, amb cert plaer (doncs qualsevol imatge és ben rebuda quan fa dies que en el desestat de desànim no veies res). Continuen escolant-se. Fins que ja no tinc ulls. Ja algú sense rostre sosté el meu crani amb la mà. A l’altra mà alça una cullereta. El meu crani té una enorme bola de gelat a cadascun dels seus oculars, amb paraigüet i galeteta triangular incrustades. “Un gran invent”, reflexiona el sense rostre. Cofoi està. Jo indiferent contesto: “On són els meus ulls?”. Ell continua engrescat “definitivament, un gran invent, sí, així no és mesclen els sabors!” Jo mentrestant ja he dibuixat el meu crani amb les dues enormes boles de gelat i el paraigüet i la galeteta triangular. Dubto: Hi afegeixo nata? Ai no; nata no: Que als cranis no els agrada la nata.

bassals miralls i la pluja a l'inrevés

I si plogués a l'inrevés? Els bassals serien miralls i per beure pluja hauries de fer la vertical. I probablement tots els paraigües del món s'arrabassarien de les mans de llurs usuaris i s'unirien en una immensa bola de teles i plàstics i varetes metàl.liques que per cert s'assemblaria molt al monyo despentinat d'una d'aquestes iaietes que pobretes ja han perdut el seny i que es dediquen a cuidar (acumular) més i més puces i gats... I dita massa levitaria com un enorme i despenjat satèl.lit multicolor, potser ooooh diria la gent, i aviat entraria en una fase de fusió-fissió fins que BANG! explotaria en milers d'objectes de primer no identificats que anirien a parar fulminantment als peus i als colls dels seus antics propietaris... que tot seguit dirien aaaah quan s'adonessin que són increïblement útils per aturar l'aigua...

Tu no has venido aqui a cazar..

Estem a Canadà. En Bobby, un caçador d'ossos de tota la vida, surt a caçar com fa cada primavera des de fa vint anys. Després d'hores donant voltes pel bosc troba la seva presa. És un ós enorme com mai n'ha vist cap, cara enorme, pell bruna, urpes afilades. Treu l'escopeta de canó simple, la carrega amb un cartutxo, apunta cautelosament, dispara i l'ós cau. En Bobby, orgullós de la seva feina, va a veure la presa però amb sorpresa veu que no hi ha res allà on, en teoria, ha caigut mort. Mentre encara mira el terra per veure si troba alguna pista, nota que el piquen a l'espatlla. Es gira i, acollonit, veu que és l'ós qui l'ha picat i que li diu: "O me dejas darte por el culo o te mato". En Bobby, pensant en una futura venjança, es menja el seu orgull i es baixa pantalons i calçotets i deixa que l'ós disfruti del seu moment de glòria.

Dues setmanes després, quan ja pot caminar, en Bobby torna al bosc a matar al cabronàs d'ós que li ha donat pel cul. Aquest cop va amb una escopeta de doble canó i mirilla telescòpica que li ha costat una pasta. Després d'hores de cerca es troba a l'ós en un camí ben tancat. No pot escapar per cap banda i està d'esquenes. En Bobby carrega dos cartutxos a l'escopeta, apunta al clatell amb la mirilla, i dispara: PUM, PUM!! El soroll fa volar tots els ocells a un quilòmetre a la rodona i l'ós cau. En Bobby, tot orgullós i cofoi, va a veure el cadàver de l'ós però, per sorpresa, torna a veure que no hi és. En Bobby es comença a preocupar i a acollonir per parts iguals fins que torna a sentir uns copets a l'espatlla. Es gira, tremolós, i veu a l'ós amb un ampli somriure a la cara que li diu: "Ya sabes que toca, o te dejas dar por el culo o te mato... y esta vez tocan dos sin sacarla...". En Bobby sua només de pensar en el que li espera però, somiant en la cruel venjança, es baixa els pantalons i els calçotets i es deixa fer. Tres hores més tard arriba arrossegant-se a casa seva amb el cul fet una bandera de japó.

Dos mesos després en Bobby ja s'ha recuperat. Li ha costat molts esforços, una alimentació rica en proteines i tractament psicològic, però ja torna a ser el caçador despiadat que era abans. Aquest cop va armat amb una MP-40 de l'exèrcit nordamericà. Té posisicó semi-automàtica, que dispara bales d'una en una, però no utilitzarà pas aquesta. No, en Bobby va amb l'arma en la posició automàtica, que descarrega les 50 bales del seu carregador en 10 segons, amb molt poc retrocés i amb una fiabilitat única en el mercat. Aquest cop aquest puto ós s'enterarà de qui és en Bobby. Camina 5 hores i finalment troba l'ós a l'entrada de la seva cova. Aquest cop no pot fallar. La cova és estreta, l'ós no té escapatòria i ell està ben armat. Posa el carregador a l'escopeta, la carrega, apunta com només ho saben fer els marines i dispara,.dispara les 50 bales en només 10 segons. Les bales van en direcció a tot el cos de l'ós, especialment al cap. Aquest cop aquest fill de puta no en sortirà viu d'aquesta. L'ós cau dintre de la cova i en Bobby surt a contemplar la seva obra d'art. Pensa en què en farà de l'ós mentre avança cap a la cova. El cap el penjarà com un trofeu i de la pell se'n farà una estora. Per fi arriba el gran moment. En Bobby està dintre de la cova disposat a carregar amb l'ós però... oh Déu meu!! No hi és!! No pot ser, si li he fotut 50 bales al cos!! Encara no havia acabat de formular el pensament quan torna a sentir uns copets a l'esquena... Tremolós, acollonit, desesperat gira poc a poc el cap per veure la esperada cara somrient de l'ós que li diu: "Bobby! Tu no has venido aqui cazar!!!"

causas y azares

El doctor tulp creia que la causa ultima de qualquier accion residia inexorablemente en el azar. Es por esta razon que jamas se tomo excesiva preocupacion en su trabajo, viviendo en la seguridad que el azar estaba de su parte y lo ampararia en qualquier situacion. Esto lo ilustra un caso qualquiera, como podria ser el que sucedio con su pequeño vecino eusbio. En la casa contigua residia la preocupada y entregada madre de eusebito. Esta presento los sintomas de su nervioso hijo al doctor. Y Este, a su vez, dictamino ansiedad y le despacho despreocupado unas cuantas pastillas tranquilizantes. El niño, ante la despreocupada despreocupacion, se preocupo, sobretodo por que él sabia, en su fuero interno, que su problema era el miedo a los perros, aunque a él, sobre esto, nunca le preguntaron. Entonces, cada mañana, la madre se cercioro de ponerle las pastillas cuidadosamente en la boca, y Eusebito, a su vez, se cercioro cuidadosamente de no tragselas, arrojandolas, cuidadosamente,y cada mañana, por la ventana. Cada mañana se podia ver como una larga e inexorable fila de hormigas, tan contumaces como eusebito, la madre y el doctor tulp, transportaban blancas pildoras desde la base de la ventana del niño, hasta lo mas profundo de su hormiguero. Luego, las lluvias otoñales lixiviaron los tranquilizantes y los filtraron hasta un pequeño pozuelo. Fue a finales de otoño cuando eusebio se curo, salia a la calle sin nervios y las hormigas, la madre, el doctor tulp y hasta el propio eusebio rezumban alegria. El unico que yacia languido y apatico era el perro del doctor tulp, que ya no salia de casa, ni siquiera para ir a beber al pozuelo del jardin de eusebio.

Sugerencias (parte II de "No me gustan los higos")

- Funcionaría mejor si al final dijeras que “Ahora me gustan los higos” en vez de “Sigo odiando los higos”...
- (Me quejo) Pero si es que no me gustan. De hecho, los odio. No podría.
- Daría fluidez a la historia, un final con chispa, con gancho, atraparías al lector.
- Pero si es que no me gustan! Cómo he de decirlo!
- Un final que remataría con delicada gracia un cuento bien construido.
- Pero...
- Sí señor, llegará usted a ser un gran protagonista de cuento corto. Buen final, sí, buen final “Ahora me gustan los higos...”.
- Si es que no...
- En fin, buenas, noches, ¿un higo?
- Sí, por favor

No me gustan los higos

Jamás me gustaron los higos. Pringosos. Viscosos. Supurantes como el ojo de un gato tuerto.
Y ella erre que erre. Que una higuera. ¿Y por qué no un melocotonero, cariño? Que no. Que un melocotonero no. Que lo que quería era una higuera.
La maldita higuera llegó a casa y la plantamos en el medio del jardín, dominando el cotarro. Controlando a los geranios, ensombreciendo a la hierbabuena y atrayendo a toda la población de mirlos de la ciudad a nuestro patio.
La higuera llegó y se quedó.
Ella se fue.
Sigo odiando los higos.

en un lugar llamado alemania

nada cambia...No...todo cambia. bueno, las cosas pasan i a veces parecen diferentes y a veces iguales. Mi casa sigue oliendo a humedad, oigo a pablo estornudar a traves del tabique y hay champu con olor a camomilla en el banyo. Es como si no hubiese habido este bucle espacio temporal de tres meses que han estado muy bien. Alemania es como barcelona, pero sin conocer a nadie, pero luego conoces a gente y piensas que esta bien, pero conocer no es suficiente, que hay mas. Y el aleman es muy complicado y hablas con un neozelandeses culturista que habla equatoriano, con futbolistas australianos, quinceanyeras de minesota, trabajadores perdidos, turcos que venden kebabs, cientificos que dudan, libaneses inteligentes, alemanes que preguntan por la guerra civil y mil más. Y trabajas, y el campo esta a dias bien i a dias mal i la ciencia esta como el campo. Y llueve... mucho, pero al final da igual. Y te refugias en un libro i viajas dentro de un viaje. Y piensas en otros i en otras i en cosas. Y qualquier cosa tiene un sabor a nuevo, cocinar es un acontecimiento. Pasear es una necesidad, el parque es un sitio donde miras a todos lados. Y empiezas ha hacer cervezas con este y aquel, i un dia te ries. ries como con vosotros y eso es mas. Es mas que conocer a gente. es reir con gente. Y no solo cervezas, tambien escalas con lolos que hacen 8a i con principiantes y abres vias chungas o te arrastras por faciles, y todo el mundo conoce a alguien que escala i visitas zonas con qualquiera que entienda que es un V+. Y aunque le llaman via larga a 20 metros, tambien dicen que juegan a voley playa, aunque sea lloviendo... y juegan al basquet de los miercoles, que cansa muchisimo y has de correr y mirar al otro a la vez que botas una pelota, y decir, slurdigun cada vez que pisas a alguien, y semana a semana juegas mejor, ries mejor, hasta que se acaba. Y un sprint de trabajo que si los rabanos no salen, que si llueve, que si los bichos hoy no vuelan y belen catalizando todas mis reacciones alemanas y luego corre, que los rabanos se secan, que esta abeja hoy quiere volar y mis padres que ejercen de padres, tan monos, y las ultimas cervezas, y un ultimo partido y a ver si hasta voy a empezar a estar a gusto. Pero lees mails i quieres volver, al piso, a las paredes de 500 metros, a cenar en el piso de balmes y te despides y no ha cambiado nada...o todo es diferente, no se.