y lo busque en mi tiempo de solaz...

El lenguaje es traicionero, hoy mi profesora me dijo que mi idea era abstrusa. yo por lo pronto calle, pense que era ella la que era tonta y como no sabia lo que me habia dicho, me quede abstruso. Luego repartio los ejercicios y el mio venia inundado en tinta roja. Desee que todo el imperio Abstruso le declarara una guerra cruel que acabase con ella de una manera abstrusa. Ahora que se que abstruso significa "de muy dificil comprension" solo dire que el lenguaje es abstruso.

cosas que pasan por la mañana

A las 8:42 no es. La pared de enfrente está oscura.
9:41. Una mariposa. Una mariposa de tres metros de envergadura se refleja delante de mi ventana. O quizá...quizá...sea un insecto palo. Qué palo trabajar.
Sopla viento y la mariposa (definitivamente es una mariposa) se agita como si fuera la sombra de un árbol con mil hojas. Pero sólo COMO sombra de hojas. Quién osaría arrebatarle su certeza de mariposa.
9:48. La nada se está comiendo la mariposa.
10:06. Glup. Sin un grito, sin un aspaviento (sólo un leve estremecimiento), la mariposa ha sido engullida por la sombra o nada.
10:07. Ladrillos, ventanas, un toldo verde: no queda nada de lo que disfrutar en la prosaica pared de enfrente.
10:10. ¡Diantre! (qué necesario decir ¡Diantre!). En la ventana superior izquierda se adivina una falla volcánica...sin duda...

Quins nervis!!!

Quins nervis! Quins nervis!! QUINS NERVIS!!!
En Fidel havia estudiat durant dues setmanes per aquest examen. Era la sisena convocatòria. A les altres cinc l'havien tombat per diferents raons: falta d'estudi, examen massa difícil, examen massa fàcil, mal formulari...
Estava tan nerviós que no havia pogut dormir en tota la nit. Tampoc havia esmorzat. Caminant cap a la facultat pensava: "Tan de bo se n'anés la llum de les aules, així no faríem examen", "Tan de bo el professor s'hagués posat malalt, i s'hagués aplaçat l'examen", "Tan de bo aquest cotxe m'atropellés, així no hauria de fer l'examen", "Tan de bo..."
Però no va passar res d'això i l'examen va començar amb normalitat. Des del primer moment en Fidel va notar que les seves hores de treball tindrien una bona recompensa. Anava resolent tots els problemes ràpidament, sense dubtes. Quan va acabar els exercicis encara quedaven 25 minuts per finalitzar l'examen. Va aprofitar aquest temps per observar els seus companys de classe. Analitzant les seves cares podia saber com li anava l'examen a cada alumne. Casi s'atreviria a fer la llista dels aprovats i dels suspesos... En Quim, que sempre es sentava amb els de l'última fila, segur que suspendria, com la majoria dels seus companys. Va topar amb la mirada del professor, i va somriure amb suficiència, aquest cop seré dels primers, potser el primer.
Després d'entregar l'examen va anar a fer una volta per la ciutat. Anava pensant en l'examen, feia les comptes dels punts que trauria de cada exercici. L'aprovat era segur i el notable també. Amb una mica de sort trauria un excel·lent. I si ningú l'havia superat (cosa difícil) se n'enduria la matrícula. Però mentre en Fidel pensava tot això no es va adonar que a la facultat la llum havia marxat, que el professor s'havia posat malalt i que estava creuant el carrer amb el semàfor en vermell i que un bus de la línia 7 venia a tota velocitat.

Poseí a Marylin Monroe

Voy en el metro, sentadita y sin pensar ni dejar de pensar en nada, y de golpe me sorprendo a mi misma susurrándome "que yo no soy Marylin Monroe", y os lo juro que no tengo ni la más remota idea de porqué me pasa esta absurda frase por la cabeza, pero levanto el rostro y veo que todos los que están a mi alrededor me observan, los chicos están aparentemente turbados y entrecierran los ojos como intentando controlar no sé qué, y veo que aprietan desconsolados los labios. Ya las chicas han estirado la espalda como por acto reflejo, sentándose más rectas, entrefrunciendo el cejo, calculándome. Les sonrío a todos, exclamando "que yo no soy Marylin Monroe", y al dirigirles mi sonrisa y mi mirada ya se nota un balanceo general en el metro, las mandíbulas de los hombres se cierran aún más ferozmente, todos se aferran desesperados a sus asientos, observo que están forzando agresivamente cada uno de los músculos de sus manos para no abalanzarse sobre mi cuerpo, humillados no se atreverían por nada en el mundo pues entienden que soy demasiado para ellos, demasiado para ser tocada por sus humildes manos. Ahí están ellos, delante de mi, mirándome como nunca lo había hecho nadie antes, entiendo que desean todo mi cuerpo, todo, deseo a la máxima potencia, ahí, adorándome por completo, y las mujeres, desahuciadas, comprenden que nunca jamás podrán igualarme (¡ja!), y se inclinan servilmente delante de mi esencia glamurosa, de mi todo, entregándose también por completo. Y yo abrumada insisto "pero si yo no soy Marylin Monroe", pero yo misma ya empiezo a aturdirme ante mi propia esencia, ya se despierta mi halo bisexual pero con mi propio ser, con mis propias brillantes hormonas, las cuales fluyen como agua de rosa impregnándolo todo, autoempapándome, y entonces es cuando una excitación bárbara va apoderándose de mi ser y va bloqueando felinamente todo lo racional de mi cerebro, "que yo no soy Marylin Monroe" me susurro desde el último recoveco de mi conciencia, el último en todo el vagón que resistía pero que ya va siendo inutilizado por tanta feminidad, sexapil y belleza... Y es que todos están extasiados, exhaustos de tanta pasión, ni siquiera yo no soporto tenerme tan cerca, tenerme, ¡a mi!, y de golpe me doy cuenta de que sí puedo tenerme, yo sí, y compadezco a todos los otros seres que me desean con esta brutal pasión. Pobres desgraciados, nunca podrán poseerme, qué poder el mío, porque yo, yo, yo sí. Y además conozco cada uno de los secretos de mi cuerpo. Poblesec. Mi parada. Me levanto, esplendida. Lo sé: Dentro de poco, en mi propio pisito, poseeré a la mismísima Marylin Monroe como nunca antes nadie lo ha hecho.

ANUSDADA

Desde el mar de pinares Belén y yo (Cristina) os enviamos un poema de Ana Teja de Juana(Anus, la chica que gritaba a los soldados HACED EL AMOR Y NO LA GUERRAAAAAAAAAAA):

un nudo de memoria en la garganta

en las manos un nudo de palabras

de huellas un nudo de pies descalzos

en las tripas un nudo en la mirada

duro nudo desnudo en la corbata

y una duda anudada a la andadura

y este nudo de dados por cordura

El lado derecho

Siempre elijo el lado izquierdo del autobús. Desde el lado izquierdo todo es entrañable. Primero está la papelería, que hace fotocopias en blanco y negro y en color ¡en blanco y negro y en color! (eso dice el anuncio), luego el estanco, y la tienda de tatuajes y la tienda de muebles de los jarrones bonitos y los sillones feos, y la gasolinera y unas siglas que dicen B H S y casi son mis siglas pero no lo son, y un par de kilómetros más adelante otras siglas que dicen B S H (yupi yupi), y después llega el número 365 de la avenida Montañana, que coincide con los días de un año que no sea bisiesto, porque el bisiesto debe de encontrarse en el otro lado, en el lado desconocido, en el lado oscuro: el lado derecho (miedo). Inevitablemente, cada día, sumo los días de cada mes...30 días trae noviembre, con abril, junio y septiembre, los demás traen treinta y uno, menos febrerillo el loco que trae veintiocho....luego están los chalés con huertos en un metro cuadrado y después no veo nada más porque estoy muy ocupada metiendo los brazos por las mangas del forro polar, del gore, guante derecho en mano derecha, guante izquierdo en mano izquierda, dos vueltas de bufanda, calado de gorro, y fin de trayecto. Pero hoy...ay. Osadamente me aventuro en el lado derecho del bus. No soy consciente de mi temeridad hasta que advierto la ausencia de la papelería y sus fotocopias en blanco y negro y en color ¡en blanco y negro y en color!. No hay estanco ni tienda de tatuajes. Adivino un Hipercor a lo lejos, pero no es lo mismo que la tienda de muebles de los jarrones bonitos y los sillones feos. No señor, no es lo mismo. Intento cerrar los ojos a este lado agresivo y desconocido. No hay siglas y ni siquiera me atrevo a buscar el bisiesto número 366. Por si acaso no está, por si lo han cambiado, por si me encuentro accidentalmente con el 368 que no coincide con nada y que por lo tanto da mucho más miedo.

timing is the answer

Pedro fue a un concierto ayer noche y mientras escuchaba el solo de guitarra pensaba en que hoy habria de madrugar. Sin embargo, esta mañana, desayunando, pensaba en el concierto de ayer noche. De camino al bus penso como acabaria su libro, y una vez en el bus se durmio, pero no llego a soñar. Los macarrones de la comida le recordaron vagamente a los de su madre, pero les faltaba queso y eso rompio ese atisbo de perfección. Trabajo con la mente puesta en la cita de la tarde (habia quedado con claudia). Durante el cine una voz insolente que salia de su propia cabeza, le recordaba que no habia acabado del todo el trabajo, y durante la cena una voz insistente que seguramente salia de su cabeza, le atormentaba susurrando escenas lascivas de lo que ocurriria esa noche con claudia . Y por fin, ya en en la cama, rodeandola con sus brazos y disfrutando del sexo, de ella y de todo, en aquel instante, no penso en nada más que no fuera en sexo, en ella y en nada.

atribulado me hayo

y dice la biblia (concretamente el nuevo testamento, y probablemente mateo en alguna carta) que "en el mundo tendreis tribulaciones, pero animo, yo he vencido al mundo" y hoy, me asaltan a cada esquina ainos fragmentos de inquietud que desfilan por doquier. Mi mano se descubre a si misma, con un tacto nuevo, despertando del escafoideo letargo.Y yo, a su vez, me descubro sin fuerza para levantar un plato. y leo un libro con un solo parrafo de 150 paginas que no se que pretende decirme, y pienso que aligual no habla con migo, pero entonces con quien. Quien habria de ser yo para que esas lineas me sugieran algun sentimiento, emocion, reaccion? Y luego esta el hecho de estar conviertiendose en los malos, en los que copan recursos, y no solo recursos, sino espacio... poniendole tu nombre y creiendolo tuyo, aunque solo sea un septimo de espacio y este ubicado en una montaña que ya se ha acostumbrado a tener propietarios, pero la costumbre no lo escusa todo. solo lo hace mas llevadero. Y por que me aburro a ratos, y como puede ser que ordenar mi musica me ponga de buen humor, y resolver matrizes de dependencia he de reconocer que tiene su magia, pero que tedio supino al releer unos resultados que ya no consigues que te importen. Y cuidar abejas...me gustara? y que se hace en la patagonia si estas ahi de prestado, intentando vivir por un mes vidas que no te pertenecen? Y si en vez de un cuento facilon sobre un chico que le olia el pis a leche merengada, y pasa horas atribulado decidiendo si lo prueba, si lo cuenta, intentandose olvidar y recordandolo cada mañana de su vida...y al final... lo prueba. Y si es dulce que pasa? o si lo cuenta, o si no... toda esa tribulacion y nada importa, pero No, no he escrito el cuento, os he metiido este palo y todo para celebrar que ya puedo escribir a dos manos, aunque una este escuchimizada aun. Buenosdias.

La gegantina historieta dels bulkulús

Indignant, indignant, sí. DISGASTING. Em pregunteu quin és el millor exemple d'evolució. Us responc amb una sola paraula. I no sabeu de què parlo!!!!! Però com em podeu preguntar a aquestes altures què és un bulkulús??? Us ho explicaré, i no per que sigui una científica amb una immensa paciència o de mentalitat especialment didàctica, sinó i simplement perquè no suportaria que ningú pronunciés bulkulús sense sentir immediatament una infinita admiració per aquest ésser, i per a l'evolució (dit de passada). Però aleshores, per entendre-ho: relaxem-nos. Endinsem-nos en el món dels petits i els grans.

Il.libells. Gegants importants imponents. Brisa marina. Juguen. No sabíeu que als gegants els encanta la mar? Ui tant. Sota qualsevol circumstància. L'aigua escolant-se entre els seus enormíssims peus els desencadena un riu de pessigolletes internes que els fa somriure i riure i somriure, mentre s'empapen també d'un magnífic bon humor que es desprèn com si fos una essència, esparcint-se calmadament (amb la calma de l'alegria) per l'aire. I se senten tant feliços, tant, que comencen a riure, més que a riure, a trontxar-se de riure, riallades dels seu mateix immens tamany esclaten per l'aire. Ploren de tant riure. I quan dos gegants il.libells es troben en aquest estat, resulta escandalosament bonic i preciós i fantàstic per ells poder compartir-ho. Així, quan en són dos es multiplica aquesta "aura" de felicitat sentidíssima, de boníssim rotllet.

Petits esquifits peixets bulkulús. Més alegres que un cascabell els bulkulús naden i naden, tenen la important tasca a la vida de repartir guspiretes de llum pels mars. Del mar les llumetes aniran a l'aire (d'on peseu que ve la llum sinó?). Els encanta estar contents, riure i somriure i riure. Són uns éssers ben feliços. Són cercadors incansables d'energia vital per poder enlluernar la mar, i, de retruc, l'aire, i naden i naden per topar amb d'altres éssers que cofois sense saber-ho els transmetran alegria, amb la que continuen enlluernant.

Tot rutlla... va. Fins que un mal dia es van tots trobar emmarcats en una època en la que la felicitat escassejava. Els bulkulús però (amb l'optimisme dels alegres) nadaven i nadaven, continuaven cercant felicitat. Com menys energia trobaven, menys guspires desprenien, així que començà una època més fosca, més ennegrida i més nit que dia, de caps més cots. I com en tota època fosca, ja alguns o molts preveien desesperançats l'entrada al maleït espiral on la negativitat duu a més negativitat i on tot sembla irremeiable. Però els bulkulús continuaven cercant. Sempre duen un punt de bon humor sota l’aleta dorsal.

I així, nadant, i aleshores poc guspirejant, un bon dia (perquè els alegres sempre saben trobar-ne, de dies especials) un bulkulús s'endinsà sense adonar-se'n a una zona d'una salinitat anormalment alta, refrescantment alegre, ja tot ell és guspira només en rosar aquell trocet de mar ressalada, ja tot ell és riure i riure d'altre cop riure riure. I ja tornà a ser una mica més de dia (!!!) dins i a fora la mar. D'on haurà sortit aquella gota ressalada que l'ha recarregat tantíssim de lluminositat?

Efectivament. El bulkulús petit esquifit s'havia endinsat a la gegantina llagrimassa d'un il.libell que, tot i que l'època era hostil i certament desgraciada, es trontxava i plorava de riure inocentment jugant amb les onades. I en relativament poc temps (perquè tot és relatiu en ciència) els bulkulús ja havien après a intuir quan un il.libell s'atansava a la platja, i ells hi nadaven contents. De fet inclús van entendre com de sensibles són en realitat els gegants i com de bé se senten amb els peus a l'aigua.

I un altre gran dia un bulkulús un tant macabra que nadava saltant saltant, de cop es va endinsar a una llàgrima de riure d’il.libel abans de que aquesta entrés a la mar… I, quina alegria! Es va empapar encara de més energia, doncs quan la llàgrima encara és a l’aire la positivitat és més concentrada que quan aquesta es dissol a la mar... I el bulkulús macabret va transmetre aquesta nova troballa als seus amics i descendents, i saltant saltant (amb la força dels alegres) dits peixets acabaren sent implacables saltimbanquis. Fins i tot van descobrir que si se submergien just en l’instant en que la llagrimassa es desprenia del roste de l'il.libell, i es deixaven caure dins ellassa fins a l'aigua, aprofitaven al màxim l'alegria del riure dels gegants il.libells. Gegantina com ells era l'alegria i la llàgrima, gegantina la llum que els donava i que donaven!

Un altre bon dia durant aquells instants volàtils un bulkulús un tant inquiet descobrí que, si no només es deixava caure dins la llàgrima, sinó que a la vegada hi nadava en cercles, doncs es recarregava encara més intensament de positivitat ... Sense saber-ho experimentava amb les forces de la física! Ho va transmetre i ben engrescats que en un no res (altre cop evolutivament parlant) els peixets ja sabien que havien de giravoltar a gran velocitat dins de les llagrimasses per aconseguir encara més energia del riure i de fer riure...

I vet aquí que bulkulús especialment despistat de vegades, en giravoltar dins la llàgrima, es desfassava de velocitat i acabava sortint disparat com una bala, fora de la llàgrima, abans d’arribar dins ella a la mar. Pobret queia a l'aigua sempre un tant desconcertat. I tant se val. Però un feliç dia el mateix bulkulús despistat desfassat disparat de la llàgrima topà abans de caure a la mar amb una altra llàgrima d' il.libell i... Impresionant! Es rerecarregà no amb una, sinó amb dues llagrimasses d'alegria compartida (que encara és més feliç!). I, és clar, aquest nou descobriment va anar-se transmetent... I l'alegria desfassada es propagà i es desfassà ("valga la redundància"), així que encara fou més de dia dins i fora de l'aigua, i de tanta llum que aconseguien desprendre dels gegants als esquifits i dels esquifits als gegants, que ja era de dia amb normalitat i els bons dies arribaren a tots els éssers d'aquest món llunyà.

Els il.libells continuen trontxant-se de riure quan la mar se'ls escola pels dits dels peus. I el bulkulús somrients i rients encara avui s'ho passen pipa nadant i saltant i giravoltant i sortint desfassats i disparats per l'aire. Certament, ja són uns éssers amb una fantàstica Art de Volar de llàgrima a llàgrima, de riure a riure, de riallades.

I aquest és el meu exemple preferit d'evolució. O què us pensàveu :) !!! Per cert que aquest és el veritable origen de les estrelles fugaces… Si en veieu una estareu empapant-vos d'alegria gegantina compartida... I per això les gents, sense saber ben bé perquè, pensem en bons desitjos quan en veiem una... Certament són bulkulús voladors reflexats a... Però aquesta és un altra història... Relativament científica, és clar!

Als cranis no els agrada la nata

Camino, camino sense caminar gaire, autòmata vaig, el cap i les venes pesen de tantes Paraules. Sembla que les oïdes o les fosses nassals puguin explotar-ne milers d’un moment a un altre. De fet, m’encantaria veure’m aspergint-ne, ràfegues papapapapà en tota direcció inimaginable. Tan de bo fos un Tarantino per tenir la llicència de “posar-ho en pràctica”. Miro, miro sense mirar, ningun òrgan no atansa cap imatge visual al cervell, i encara que ho fes les neurones d’allí estan tan saturades per l’allau de Paraules percebudes a les venes que no estan disposades a jugar a processar cap informació ocular. Les neurones es declaren massa esgotades. I aleshores, exhausta de percebre tantes i tantes Paraules, de notar-les, de percebre-les i de notar-les, de només fixar-me en que les noto, saturada, molt saturada aconsegueixo desviar l’atenció cap a quelcom més... palpable: Ja noto les ulleres sota els meus ulls, les percebo. Les percebo i les noto com si fossin quasi una extensió gruixuda de la meva pell, com si fossin tiretes que algú o quelcom m’ha clavat i que possiblement ja tenen l’aureola de ronya tan característica de quan les duus de fa dies, naturalesa pringosa. I noto, percebo per sobre les tiretes que els ulls estan també cansats. Exhaurit està el seu desig implacable de o rebentar o tancar-se. I aleshores... els ulls es declaren en vaga (!!!). I llisquen dissimulant i xiulant cap a l’interior del crani, a poc a poc ho fan. Molt a poc a poc. M’ho imagino, quasi ho percebo, amb cert plaer (doncs qualsevol imatge és ben rebuda quan fa dies que en el desestat de desànim no veies res). Continuen escolant-se. Fins que ja no tinc ulls. Ja algú sense rostre sosté el meu crani amb la mà. A l’altra mà alça una cullereta. El meu crani té una enorme bola de gelat a cadascun dels seus oculars, amb paraigüet i galeteta triangular incrustades. “Un gran invent”, reflexiona el sense rostre. Cofoi està. Jo indiferent contesto: “On són els meus ulls?”. Ell continua engrescat “definitivament, un gran invent, sí, així no és mesclen els sabors!” Jo mentrestant ja he dibuixat el meu crani amb les dues enormes boles de gelat i el paraigüet i la galeteta triangular. Dubto: Hi afegeixo nata? Ai no; nata no: Que als cranis no els agrada la nata.