28 de noviembre de 2008

bon dia! la vida s'alça

Però la Monipegui no només és dona trista que plora arraulida i indefensa d'autocabòries i de la desànima. També és ploma, llavis i malversació, també és moc de córrer i suor de córrer la dansa. És bri efímer i fàcilment trepitajable, i alhora diamant que ratlla el metacrilat, quan s'alça... Tanmateix no és res. I tant a la vegada. L'objectiu: reinventar-se cada matí, just quan es lleva, en aquell instant en que les parpelles són el taló de tot l'espectacle.