M'aixeco a les 4:00... com puteja aixecar-se a aquesta hora! Després de volar per sobre l'autovia de castelldefels amb el taxi arribo a l'aeroport preparat per embarcar. A la meva cua, la de la gent que va a Paris, hi ha un munt de famílies amb nens tocacolllons. A la del costat, la de la penya que va a Ibissa està plè de gent jove... a remarcar una morenassa amb vestit groc...
Arribo a Paris i em recorro tota la ciutat pel seu subsol fins arribar a Voltaire, que resulta ser l'estació de ca la Laura. Aqui això del metro va genial. N'hi ha molts i van molt ràpids. Pujo fins la casa de la Lau Pau!!
Un cop el Pau s'ha convertit en persona baixem a patejar Paris. Louvre ( per fora ), plaça de la concòrdia, arc de triomf, torre Eiffel i a buscar a la Laura. Portem un pateo de collons i jo una son impressionant. Anem a dinar una crepe. Segona clavada del dia; la primera va ser un cafè amb llet que, tot ingènus, ens vam prendre en un bar.
La veritat és que Paris mola. Si li treus el fet que la gent parla molt raro i no se'ls entèn, és una ciutat molt gran, molt viva, amb moltes zones verdes i que manté encara l'encant de les ciutats amb molta història i que li donen molta importància a aquest fet. Les cases amb l'estil característic de França, els carrers adoquinats, la circulació una mica caòtica i els milers de bars i cafeteries fan que la ciutat tingui un ambient molt especial.
Després de dinar anem a patejar encara més. Panteó, barri llatí, l'antiga casa de la lau, els jardins de Luxemburg ( on ens cau una tempesta impressionant ) i el bareto de les birres. Us vé de gust una birra? Bueno va, una en prendré. Al final en cauen 3 per barba ( litro i mig ) i jo ja porto una castanya bastant maqueta. Sopem un quebab ( menjar típic parisenc ) i cap a un altre bareto amb un colega de la Lau. Cap allà les dotze, rendits ( especialment jo) anem a sobar.
Durant la nit torno a patir l'experiència de que un tio t'abraci. Aquest cop no ha estat el Marc ( que després de saber lo de l'ente cada cop que penso en lo d'itàlia em venen calfreds ) sinó el Pau. Ser una icona sexual té això, que atraus a gent dels dos sexes.. :P
Avui també hem patejat com a descosits però no em vist tanta cosa. Coses com l'ajuntament, el pompidou o notre damme, que ahir vam veure de nit, les hem vist de dia, per si un cas la borratxera havia ennuvolat la nostra vista.
Ara el Pau està sobant una mica. La Laura ha anat a comprar coses al super ( emprenyada? ) i jo escric al blog mentre escolto Antony and the Johnsons ( you're are my sisteeeeeeeer ). Ara soparem i anirem a fer unes birretes.
Gud vai!
29 de julio de 2005
cosas que pasan en tan solo una hora
Hay veces que el tiempo no pasa, transcurre. En lo que dura una cancion pueden pasar más cosas que en un dia entero y en un dia entero no cantar mas que el estribillo. Cuando subi las escaleras de casa cargado de planes en forma de botas y grampones me invadió una ligera bruma de consciencia que hacian de aquel piso "el piso" i no "un piso", asi que sople un poco, note una gota de sudor por mi espalda y entre, con prisa en la cabeza y los pies vagos, tirando todos los trastos en el suelo y atropelladamente buscando un boli con impaciencia y garabateando la idea que tuve en el tren (el mejor sitio a la par con el lavabo para rediseñar mi doctorado) y...y.... Y tropece n veces con los trastos que seguian en el suelo, cogi rapidamente cuatro cosas y ya en la puerta me invadio definitivamente la consciencia, la consciencia de que mañana me voy de vacaciones, que a la vuelta ya estaremos todos en el piso, de que todo funciona. Asi que mejor no preguntar y sacudirse la pereza y bajar las escaleras. Bicicleta. El viento peina mis ideas. la consciencia de vivir va por dentro y casi la pierdo en la curva detras de la catedral, pero una farola lo ilumina absolutamente todo y mi mochila llena de besos no pesa casi nada. Son las once de la noche y estoy empapado en sudor que se evaporara como esta sensación que habria de garabatear en algun lado, entro por la puerta y la habitación se llena de sonrrisas.
18 de julio de 2005
pensaciones
te levantas en el suelo, tus pensamientos se confunden con sensaciones y oyes una voz casi estertorea que dice...
-jordi, vaig dir a les 2:30, no a les 2:15
Desconecto mis neurotransmisores y duermo 15 minutos más. A las 2:30 y ahora sin clemencia nos levantamos, no cuesta mucho, no hace nada de frio. Hay algo de especial en el alpinismo que te permite hacer estas locuras sin que cueste esfuerzo... se parecera al amor? Eso en todo caso poniendo por supuesto que qualquiera de los dos exista.
recuerdo una definición... alpinismo: actividad destinada a recuperar tus vinculos con la naturaleaza con reminiscencias a las antiguas cacerias de mamuts. ojo: crea adiccion y te hace rico en tiempo. Tiempo para pensar, para estar con tus amigos y tiempo para estar concentrado tan solo en respirar. En fin, risas, hielo, adrenalina, una mirada, sol, cuerdas, frio, noches de refugio, un dia de lluvia, confianza y algo especial que no se encuentra en ningun otro sitio.
el tema es que dos horas despues una pared de 1000 metros de desnivel se yergue impetuosa ante nosotros, el vignemale sobrecoge, conmueve, sin buscar adjetivo forzados o grandilocuentes solo dire que lo miras, y algo se mueve por dentro. Quizas se mueven las ganas que nos llevan hasta la arista gaube. Quizas buscamos este punto de miedo al flanquear un paso de III sin cuerda. Quizas el refuerzo endorfinico de llegar arriva y experimentar lo más parecido a una victoria sobre uno mismo. El cansanció y el llegar a estar exhausto siempre se han usado como medio para alcanzar la iluminación...quien sabe. Quizas solo sea el sol, que hace que entornemos los ojos y parezca que sonrio, ...que va: sonrrio... duermo un poco, como y sabe a gloria (suponiendo que la gloria sepa tan bien) y envalentonados acabamos la ronda hasta el petit vignemal... contener la respiración cuando bajo tus pies solo hay vacio. Soltar la respiración en un bufido prolongado...sonrreir...tiene algú sentido? seguramente no, pero no importa, la evolución tampoco tiene proposito y funciona. Y a mi me gusta. Me gusta llegar al coche cansado, con mi iluminación particular y comer y explicar batallitas y ir a dormir.
-jordi, vaig dir a les 2:30, no a les 2:15
Desconecto mis neurotransmisores y duermo 15 minutos más. A las 2:30 y ahora sin clemencia nos levantamos, no cuesta mucho, no hace nada de frio. Hay algo de especial en el alpinismo que te permite hacer estas locuras sin que cueste esfuerzo... se parecera al amor? Eso en todo caso poniendo por supuesto que qualquiera de los dos exista.
recuerdo una definición... alpinismo: actividad destinada a recuperar tus vinculos con la naturaleaza con reminiscencias a las antiguas cacerias de mamuts. ojo: crea adiccion y te hace rico en tiempo. Tiempo para pensar, para estar con tus amigos y tiempo para estar concentrado tan solo en respirar. En fin, risas, hielo, adrenalina, una mirada, sol, cuerdas, frio, noches de refugio, un dia de lluvia, confianza y algo especial que no se encuentra en ningun otro sitio.
el tema es que dos horas despues una pared de 1000 metros de desnivel se yergue impetuosa ante nosotros, el vignemale sobrecoge, conmueve, sin buscar adjetivo forzados o grandilocuentes solo dire que lo miras, y algo se mueve por dentro. Quizas se mueven las ganas que nos llevan hasta la arista gaube. Quizas buscamos este punto de miedo al flanquear un paso de III sin cuerda. Quizas el refuerzo endorfinico de llegar arriva y experimentar lo más parecido a una victoria sobre uno mismo. El cansanció y el llegar a estar exhausto siempre se han usado como medio para alcanzar la iluminación...quien sabe. Quizas solo sea el sol, que hace que entornemos los ojos y parezca que sonrio, ...que va: sonrrio... duermo un poco, como y sabe a gloria (suponiendo que la gloria sepa tan bien) y envalentonados acabamos la ronda hasta el petit vignemal... contener la respiración cuando bajo tus pies solo hay vacio. Soltar la respiración en un bufido prolongado...sonrreir...tiene algú sentido? seguramente no, pero no importa, la evolución tampoco tiene proposito y funciona. Y a mi me gusta. Me gusta llegar al coche cansado, con mi iluminación particular y comer y explicar batallitas y ir a dormir.
13 de julio de 2005
Juanito
Juanito no era un tipo normal y corriente. No le gustaba el futbol, ni ir a la playa en verano, ni las patatas bravas, ni jugar a la play, ni la gente. Havia estudiado en una buena universidad una carrera con futuro, o eso decían sus padres. Se havia sacado la carrera año a año. Tenía pocos amigos y escaso éxito con las mujeres (sólo le hacía algo de caso Manolita, pero él no estaba mucho por la labor) y eso siempre ayuda a estudiar. Le gustaba pasar largos ratos en solitario, leyendo libros fantásticos, mirando las estrellas en busca de algún planeta perdido dónde ir a vivir algún dia y soñando que era alguien diferente.
Juanito tenía dos sueños recurrentes. En el primero era el típico ligón de serie mala de televisión. Siempre con una sonrisa encantadora en los labios, viviendo aventuras arriesgadas, teniendo conversaciones interesantes con gente interesante, contando chistes que encandilan a las mujeres más bellas del planeta... sobretodo a Marieta. Marieta es la chica más solicitada de toda la universidad. Comparte aula con Juanito des de que empezaron pero aqui se acaban las cosas en común. Marieta va a todas las fiestas, tiene un montón de amigos, canvia de novio con la misma asidiudad que de zapatos y siempre va en minifalda a las revisiones de examenes. Nunca se ha dignado a hablar con Juanito, ni tan siquiera a saludarle quando se cruzan por el pasillo. Tan sólo un dia le hizo un gesto de interés. Estavan en un examen. Juanito se puso tan nervioso que del espectáculo que montó el profesor le echo del examen y le suspendió la asignatura por todo el curso. A Juanito no le importó. Marieta le havia mirado.
En el segundo sueño Juanito era un superhéroe. Por las mañanas era un tímido estudiante universitario al que las chicas no le hacían caso y por la noche se transformaba en el superhéreo preferido de la vecindad. Con sus poderes podia escuchar y ver a distáncias increíbles, tenia una fuerza descomunal y podia volar. Esto era lo que más gustaba a Juanito, volar. Se sentía libre, superior a todos. Por primera vez en su vida podia mirar a la otra gente por encima del hombro y esto le gustaba.
Un día Juanito estava ensimismado con sus sueños quando escuchó un grito. La voz le recordaba a alguien... era Marieta! Madre mía tengo que salvarla! Juanito corrió a su armario y se puso su traje de superhéroe. Subió tan rápido como pudo a la azotea y buscó desesperadamente a Marieta. Allí estava, en el callejón de enfrente de la casa de Juanito con un hijo de puta que la queria violar. Juanito no podía permitir aquello. Cogió carrerilla, empezó a correr tan rápido cómo pudo y empezó a volar.
Quando llegó la policía havia bastante gente al lado del coche. Éste havia quedado destrozado fruto de la fuerza del impacto de la caída. La cara de Juanito havia quedado irreconocible y sólo un vistazo a su carnet de identidad y los sollozos de su madre permitian asegurar que era él.
Por fin Juanito havia podido cumplir un sueño, por fin havia podido volar. Esto no se lo quitaria nadie. Ni tan siquiera Marieta.
Juanito tenía dos sueños recurrentes. En el primero era el típico ligón de serie mala de televisión. Siempre con una sonrisa encantadora en los labios, viviendo aventuras arriesgadas, teniendo conversaciones interesantes con gente interesante, contando chistes que encandilan a las mujeres más bellas del planeta... sobretodo a Marieta. Marieta es la chica más solicitada de toda la universidad. Comparte aula con Juanito des de que empezaron pero aqui se acaban las cosas en común. Marieta va a todas las fiestas, tiene un montón de amigos, canvia de novio con la misma asidiudad que de zapatos y siempre va en minifalda a las revisiones de examenes. Nunca se ha dignado a hablar con Juanito, ni tan siquiera a saludarle quando se cruzan por el pasillo. Tan sólo un dia le hizo un gesto de interés. Estavan en un examen. Juanito se puso tan nervioso que del espectáculo que montó el profesor le echo del examen y le suspendió la asignatura por todo el curso. A Juanito no le importó. Marieta le havia mirado.
En el segundo sueño Juanito era un superhéroe. Por las mañanas era un tímido estudiante universitario al que las chicas no le hacían caso y por la noche se transformaba en el superhéreo preferido de la vecindad. Con sus poderes podia escuchar y ver a distáncias increíbles, tenia una fuerza descomunal y podia volar. Esto era lo que más gustaba a Juanito, volar. Se sentía libre, superior a todos. Por primera vez en su vida podia mirar a la otra gente por encima del hombro y esto le gustaba.
Un día Juanito estava ensimismado con sus sueños quando escuchó un grito. La voz le recordaba a alguien... era Marieta! Madre mía tengo que salvarla! Juanito corrió a su armario y se puso su traje de superhéroe. Subió tan rápido como pudo a la azotea y buscó desesperadamente a Marieta. Allí estava, en el callejón de enfrente de la casa de Juanito con un hijo de puta que la queria violar. Juanito no podía permitir aquello. Cogió carrerilla, empezó a correr tan rápido cómo pudo y empezó a volar.
Quando llegó la policía havia bastante gente al lado del coche. Éste havia quedado destrozado fruto de la fuerza del impacto de la caída. La cara de Juanito havia quedado irreconocible y sólo un vistazo a su carnet de identidad y los sollozos de su madre permitian asegurar que era él.
Por fin Juanito havia podido cumplir un sueño, por fin havia podido volar. Esto no se lo quitaria nadie. Ni tan siquiera Marieta.
11 de julio de 2005
La versió rodolant
Dimecres. Com molen les setmanes de tres dies! I més si el dimecres no fots res. Pires a cuita corrent del curro ( et deixes un PC i una font d'alimentació enceses ) i arribes a casa. Allà hi ha una mena de tio penjat mig adormit. Que no haviem quedat a les 17? No tio, jo surto del curro a les 17, és impossible que arribi a les 17 ( a no ser que hi hagi alguna curvatura rara en el espacio-tiempo ). Tinc ganes de cagar - va ser la seva segona frase - però no puc. Pos apreta xaval, que això sempre és molest.
Ja estem dins del cotxe-estufa del jordi. Normalment no és estufa, però quan portes a la nena delicada de copiloto que et tanca l'aire acondicionat als 20 segons d'encendre'l si. La nena delicada alça un peu. La nena despistada veu un peu i com una cosa rara que el rodeja... ah si! És una bamba... bamba... bamba.... ostias! Que m'he deixat les bambes de muntanya!!! Després de provar-nos tots les bambes de tots, decidim entrar a Igualada a comprar unes bambes pel nen. Després de lligar amb una adolescent imponent ( XDDDD ) i dels sabis consells d'en Jordi, es compra unes super Salomon amb 3D system. "T'aniran bé pq tenen el 3D system que aporta estabilitat", diu el Rappel que teniem per depenent... serà il·luminat!!!
Finalment arribem a Cavallers. Xerrem una mica, sopem i dormim. Que demà toca un dia macot.
Ens despertem. Esmorzem i comencem a patejar. Collons, això costa més del que creia. El cap de setmana encara està massa a prop i jo en massa mala forma com per què no es noti. Bueno, doncs farem el de sempre, pas de tranquis i anar fent.
Això es comença a empinar. Renoi com pesa la motxilla. Puto rio. Cony de roca que ja m'he fotut el primer cop. Aixeco la vista. El jordi i el nacho estan uns metres més endavant. Com tota la pujada. No pasa nada, la liga está ganada. Torno a aixecar el cap. Ara el nacho està una mica més lluny i el jordi més a prop. S'haurà cansat, que aquest també fa dies que no fot ni brot... Ara tinc al jordi al meu costat i no fa molt bona cara. Passa algo tio? Els putos abductors, que els tinc carregats. Venga tio, ànims i arribem on està el nacho. Al final arribem a on està el nacho. Ja falta poc per arribar al coll, només una pujada empinada més i ja està. Si crec que hi ha algo que em caracteritza a la muntanya són dues coses: un etern pèssim estat de forma i un cap disposat a aguantar el que sigui. Hi haurà algún dia que el primer punt canviarà... espero que el segon no.
El Jordi decideix no fer la cresta. És una sàbia decisió. Com li agafi un tiron a mitja cresta fliparem. El jordi tira pel seu camí "ben" marcat i nosaltres cap a amunt. No hi ha pèrdua. Veus el punt més alt de tot això? Doncs cap allà anem! Mosquis...
I comencem la cresta! Per ara és passejar, grimpar, desgrimpar... això si, tot amb el puto motxillot que, a part de pesar lo seu (recordeu el tema del formatge... :P ), comença a fer l'etern també mal a l'esquena. Un dia m'he de fer mirar l'esquena... i el peu... i...
La cresta és molt maca. Llàstima de la càmera pq hi ha unes vistes genials i unes postals magnífiques. Arribem a fer fotos i semblem alpinistes i tot!
Arribem al final de la cresta. Al final s'ha complicat una mica i tot. Hem hagut de treure la corda per fer un parell o tres de passos, però s'ha pogut fer bé. Si l'he pogut fer jo és que no era tan complicada!
I comença la baixada. Com que un té la seva experiència a la muntanya i es coneix, posa tota la seva atenció en no fotre's un pinyo. Hi han dues coses que no suporto: flanquejar i les tarteres (aka camins empinats amb pedres rodolants). El camí costa de trobar. En principi hi ha fites però són complicades de trobar. A falta de fites seguim el que deia el llibre: hacia el cuello! El del llibre es devia de fumar algo el dia que va escriure aquesta ressenya pq al final del cuello hi ha un tros de neu que molt bona pinta no fa...
Finalment el nacho troba una fita. "Mira tio, un fitot" - crida. Jo miro a la fita i m'alegro en el meu interior de que no anem totalment perduts. Just en aquest instant de despiste tropesso. La imatge que se'm queda grabada al cap és la d'una baixada infernal i un penyasegat al fons. Crido. Caic. Crido. Rodolo. Crido més. Rodolo. Crido encara més. Rodolo i.... CATACRACK!!! Miraculosament em freno. La meva cama esquerre ha xocat contra una pedra i ha frenat la meva caiguda. Si no fos per la pedra, ara mateix no estaria tranquilament escribint al blog...
Però com diu l'anunci, el cridar no se va a acabar. Collons quin mal que fot la cama. Me la miro lleugerament. Veig bastant sang i dos bultos que són molt blancs. Aiba la ostia que m'he trencat la cama. No no, sembla que no, però això no impedeix que em foti un mal terrible. El nacho, amb tota la cura que pot, pregunta si me l'he trencada o si només crido com un desesperat pq em fa mal del cop. Li dic que crec que és del cop. Intento recolzar la cama i, efectivament, és mal del cop. Això em tranquilitza. El que no em tranquilitza és la baixada que encara he de fer. Estic realment acollonit i amb unes ganes de plorar que no puc.
Finalment puc continuar baixant. Molt a poc a poc, però cap a baix. I clar, arribem a la puta neu. El nacho es curra uns esglaons per anar baixant que van de puta mare. S'està deixant els peus i les mans, però a mi em van de conya. Ara només falta un altre tros etern de roques i ja arribem on està el Jordi. De fet, no sabem si el Jordi hi és. Ja fa moltes hores que em sortit i no el veiem per enlloc. Comencem a patir una mica. Ara només faltaria que no el trobéssim i haguéssim de desfer el camí que ell ha fet. Finalment veig que el nacho saluda a algú. És el Jordi - crida. Fantàstic! Ara només queda arribar fins al refugi i descansar....
Ja estem dins del cotxe-estufa del jordi. Normalment no és estufa, però quan portes a la nena delicada de copiloto que et tanca l'aire acondicionat als 20 segons d'encendre'l si. La nena delicada alça un peu. La nena despistada veu un peu i com una cosa rara que el rodeja... ah si! És una bamba... bamba... bamba.... ostias! Que m'he deixat les bambes de muntanya!!! Després de provar-nos tots les bambes de tots, decidim entrar a Igualada a comprar unes bambes pel nen. Després de lligar amb una adolescent imponent ( XDDDD ) i dels sabis consells d'en Jordi, es compra unes super Salomon amb 3D system. "T'aniran bé pq tenen el 3D system que aporta estabilitat", diu el Rappel que teniem per depenent... serà il·luminat!!!
Finalment arribem a Cavallers. Xerrem una mica, sopem i dormim. Que demà toca un dia macot.
Ens despertem. Esmorzem i comencem a patejar. Collons, això costa més del que creia. El cap de setmana encara està massa a prop i jo en massa mala forma com per què no es noti. Bueno, doncs farem el de sempre, pas de tranquis i anar fent.
Això es comença a empinar. Renoi com pesa la motxilla. Puto rio. Cony de roca que ja m'he fotut el primer cop. Aixeco la vista. El jordi i el nacho estan uns metres més endavant. Com tota la pujada. No pasa nada, la liga está ganada. Torno a aixecar el cap. Ara el nacho està una mica més lluny i el jordi més a prop. S'haurà cansat, que aquest també fa dies que no fot ni brot... Ara tinc al jordi al meu costat i no fa molt bona cara. Passa algo tio? Els putos abductors, que els tinc carregats. Venga tio, ànims i arribem on està el nacho. Al final arribem a on està el nacho. Ja falta poc per arribar al coll, només una pujada empinada més i ja està. Si crec que hi ha algo que em caracteritza a la muntanya són dues coses: un etern pèssim estat de forma i un cap disposat a aguantar el que sigui. Hi haurà algún dia que el primer punt canviarà... espero que el segon no.
El Jordi decideix no fer la cresta. És una sàbia decisió. Com li agafi un tiron a mitja cresta fliparem. El jordi tira pel seu camí "ben" marcat i nosaltres cap a amunt. No hi ha pèrdua. Veus el punt més alt de tot això? Doncs cap allà anem! Mosquis...
I comencem la cresta! Per ara és passejar, grimpar, desgrimpar... això si, tot amb el puto motxillot que, a part de pesar lo seu (recordeu el tema del formatge... :P ), comença a fer l'etern també mal a l'esquena. Un dia m'he de fer mirar l'esquena... i el peu... i...
La cresta és molt maca. Llàstima de la càmera pq hi ha unes vistes genials i unes postals magnífiques. Arribem a fer fotos i semblem alpinistes i tot!
Arribem al final de la cresta. Al final s'ha complicat una mica i tot. Hem hagut de treure la corda per fer un parell o tres de passos, però s'ha pogut fer bé. Si l'he pogut fer jo és que no era tan complicada!
I comença la baixada. Com que un té la seva experiència a la muntanya i es coneix, posa tota la seva atenció en no fotre's un pinyo. Hi han dues coses que no suporto: flanquejar i les tarteres (aka camins empinats amb pedres rodolants). El camí costa de trobar. En principi hi ha fites però són complicades de trobar. A falta de fites seguim el que deia el llibre: hacia el cuello! El del llibre es devia de fumar algo el dia que va escriure aquesta ressenya pq al final del cuello hi ha un tros de neu que molt bona pinta no fa...
Finalment el nacho troba una fita. "Mira tio, un fitot" - crida. Jo miro a la fita i m'alegro en el meu interior de que no anem totalment perduts. Just en aquest instant de despiste tropesso. La imatge que se'm queda grabada al cap és la d'una baixada infernal i un penyasegat al fons. Crido. Caic. Crido. Rodolo. Crido més. Rodolo. Crido encara més. Rodolo i.... CATACRACK!!! Miraculosament em freno. La meva cama esquerre ha xocat contra una pedra i ha frenat la meva caiguda. Si no fos per la pedra, ara mateix no estaria tranquilament escribint al blog...
Però com diu l'anunci, el cridar no se va a acabar. Collons quin mal que fot la cama. Me la miro lleugerament. Veig bastant sang i dos bultos que són molt blancs. Aiba la ostia que m'he trencat la cama. No no, sembla que no, però això no impedeix que em foti un mal terrible. El nacho, amb tota la cura que pot, pregunta si me l'he trencada o si només crido com un desesperat pq em fa mal del cop. Li dic que crec que és del cop. Intento recolzar la cama i, efectivament, és mal del cop. Això em tranquilitza. El que no em tranquilitza és la baixada que encara he de fer. Estic realment acollonit i amb unes ganes de plorar que no puc.
Finalment puc continuar baixant. Molt a poc a poc, però cap a baix. I clar, arribem a la puta neu. El nacho es curra uns esglaons per anar baixant que van de puta mare. S'està deixant els peus i les mans, però a mi em van de conya. Ara només falta un altre tros etern de roques i ja arribem on està el Jordi. De fet, no sabem si el Jordi hi és. Ja fa moltes hores que em sortit i no el veiem per enlloc. Comencem a patir una mica. Ara només faltaria que no el trobéssim i haguéssim de desfer el camí que ell ha fet. Finalment veig que el nacho saluda a algú. És el Jordi - crida. Fantàstic! Ara només queda arribar fins al refugi i descansar....
la versión alpinistica
Me gusta levantarme en el suelo. Me gusta salir del saco y notar un cierto frio en la cara. Me gusta oir roncar a vicenç y ver a jordi hecho un ovillo. Esto pasava un jueves de vacaciones alpinas. Hace ya tiempo que he decidido hacer alpinismo solo con amigos...gran convinación... Durante la subida por el riu malo hacia los estanys de malvesina se sufre más de lo esperado... el rio va fuerte y se estrenan rodillas y bambas, el calor apreta y tampoco importa mojarse, però los efectos del desnivel son acusados de forma diferente, mientras que yo consigo cagar despues de tres dias y me siento liviano como una pluma, Vicenç nota el peso de los años (o la mochila) y jordi nota como se tensan sus abductores. Decisón dificil...jordi ira hacia el estany cloto mientras nosotros haremos la cresta, más vale no forzar, quedan 4 dias...
La cresta pinta disfrutona, pasos de III con cazos increibles y algún descenso tecnico, lastima de camara, pues cada vez que me giro veo una silueta recortada sobre la cresta que me pone los pelos de punta. Despues de superar un paso un poco expuesto sacamos la cuerda... un rapel montado sobre un burilillo requiere toda nuestra atención y el ultimo largo de IV+ con botas y asegurando con tasconcillos me deja pletorico. El segundo de cuerda va desgastando...
La bajada es de aquellas guarras, ir controlando y...
-Aghhhhhhhhooooooooooooooooooo!!!!!
Un cuerpo voltea 3 metros por encima mio... y se para, no reacciono...pa haberse matao... subo corriendo y..
--Aghhhhhhhhooooooooooooooooooo!!!!!- el chaval sige gimoteando... espinilla roja, pienso..."caguen-dios!"...le digo:
- tio...te voy ha hacer una pregunta: te duele del rollo vaya golpe, o del palo... me he fracturado la tibia
--Aghhhhhhhhooooooooooooooooooo!!!!!... del golpe...-Aghhhhhhhhooooooooooooooooooo!!!!!
bueno...pues arriva y a caminar.. se porta como un machote, en casa le daremos una piruleta... caen las horas y vamos poco a poco...en el glaciar hemos de abrir traza y el caos de piedras es un caos, el lago a lo lejos, ni rastro de gandalf (digo, jordi) ...sí!, una cosa moviendose... la empatia refuerza nuestras ondas neuronicas y la comida hace el resto... hacia el refugió ...
Me gusta levantarme en un refugió... me gusta salir al sol frio y estirar la espalda mientras veo la punta harlé altiva...una lastima volver..bueno, no hay mal que por bien no venga... quedan cosas pendientes.
La cresta pinta disfrutona, pasos de III con cazos increibles y algún descenso tecnico, lastima de camara, pues cada vez que me giro veo una silueta recortada sobre la cresta que me pone los pelos de punta. Despues de superar un paso un poco expuesto sacamos la cuerda... un rapel montado sobre un burilillo requiere toda nuestra atención y el ultimo largo de IV+ con botas y asegurando con tasconcillos me deja pletorico. El segundo de cuerda va desgastando...
La bajada es de aquellas guarras, ir controlando y...
-Aghhhhhhhhooooooooooooooooooo!!!!!
Un cuerpo voltea 3 metros por encima mio... y se para, no reacciono...pa haberse matao... subo corriendo y..
--Aghhhhhhhhooooooooooooooooooo!!!!!- el chaval sige gimoteando... espinilla roja, pienso..."caguen-dios!"...le digo:
- tio...te voy ha hacer una pregunta: te duele del rollo vaya golpe, o del palo... me he fracturado la tibia
--Aghhhhhhhhooooooooooooooooooo!!!!!... del golpe...-Aghhhhhhhhooooooooooooooooooo!!!!!
bueno...pues arriva y a caminar.. se porta como un machote, en casa le daremos una piruleta... caen las horas y vamos poco a poco...en el glaciar hemos de abrir traza y el caos de piedras es un caos, el lago a lo lejos, ni rastro de gandalf (digo, jordi) ...sí!, una cosa moviendose... la empatia refuerza nuestras ondas neuronicas y la comida hace el resto... hacia el refugió ...
Me gusta levantarme en un refugió... me gusta salir al sol frio y estirar la espalda mientras veo la punta harlé altiva...una lastima volver..bueno, no hay mal que por bien no venga... quedan cosas pendientes.
10 de julio de 2005
Al santo paciente que nos aguanta todas las escagarrinadas
Aquesta és la meva petita contribució a alegrar el dilluns del nach que prou li vam fotre ja el cap de setmana amb les nostres aventures, tot i que va poder baixar a barna i quedar amb la Belén (no hay mal que por bien no venga). De fet em limito a publicar el mail que teniu pero el meu ego el troba prou bo com per conservar-lo. Sense més preàmbuls, ahí voy.
Jo em vaig separar a una mica per sota del coll on els dos valents i forts
excursionistes havien d'enfilar la cresta. El fet de només portar un terç
del període recomanat pels galens per tal de superar la meva osteopatia
púbica i el fort desnivell de la pujada que ens havia de dur des del
Pletiu de l'Obaga fins la Bretxa d'en Peyta tot enfilant-nos barranc de la
Malvesina amunt van fer que els meus abductors estiguessin rígids com una
corda suportant un esforç màxim de tensió.
En part el desencís i en part una mínima porció de seny que de vegades m'ataca
van fer que, descansats al peu de l'estanyet de Malvesina comuniqués als dos
amics que no m'enfilaria cresta amunt. Millor coix viu que coix mort (tant per
tant coix ja ho estava una mica). Vam enfilar el darrer tram fins la bretxa i a
mig camí vaig agafar la ruta que em separava dels futurs herois i em duia
pel discret camí del pas dels isards fins l'estany Cloto on ens reuniriem
tots a fruir d'un bon dinar passades unes tres hores.
Després d'un camí més penós que llarg (que ho era una estona doncs
vorejava bastant) i de suportar els esforços d'obrir traça quan no pots
fer força amb les cames i quedant-me mig cos penjant a uns dos metres d'un
esguinç segur (no treure'm el protagonisme al vicenç que lo meu no va ser
més que una relliscada, una petita accelerada del cor i una mica d'adrenalina)
vaig arribar a l'esmentat pas (molt maco per cert). Una pera per refrescar-me i
recuperar forces i cap avall que l'estany i els companys m'esperen. La
baixada, pa que contaros. Bastonet en ma, cames fluixes i tres milions de
fites que em van dur a fer, desfer i refer el camí 2 o tres cops.
Finalment, vaig arribar a l'estany.
Pobre de mi no duia ni rellotge (pendent d'acabar d'arreglar fa força
temps i ara he vist clar que fóra prudent enllestir el que deixo a mitges),
ni mòbil que vaig deixar al cotxe perque el nach ja en duia un ni crema
per protegir-me del sol. Vaig calcular per la posició de l'astre rei, que
era prop de la seva posició més alta, que em debia quedar una horeta
d'espera. Vaig asseurem sobre una pedra que es veia ve desde tot el cercle
de parets i canals que vorejaven el petit magatzem d'aigua i vaig
disposar-me a esperar. Recordo que vaig quedar-me adormit diverses vegades
i que vaig anar canviant de posició conforme la pell m'anava agafant un
coloret rogenc. Finalment, cansat de tanta escalfor i deduïnt, més per
imaginació meva que per coneixements astrals, que ja havia passat la 1 del
migdia (hora suposada a la que ens haviem de trobar) vaig treure el mapa
per estudiar la meva posició i confirmar que em trobava, com ha dit
vicentet piernas de acero, al punt P, el dia D i a la hora H. Tot ho
confirmava. Un petit estany, una paret força vertical i un coll a la dreta
de la paret segons es mira. No podia estar errat. Tant sols mancava una
cosa per a que tot encaixes. Els meus companys.
Els temps, aliat amb tots els factors en contra nostra es va girar. Núvols
negres van assetjar el sol que finalment va cedir i un vent fred i molest
es va aixecar. Lo que debo hacer. Fos pel que fos ells no havien arribat i
havien promès desfer el camí fins el coll si no em veien al llac així que
tard o d'hora havien de passar per allà. Vaig agafar el forro i vaig
fer-me una bola amagant el cap com toruga dins la closca. Lo que tengo
que hacer. Mantenir la meva posició fins que arribin. Si el sol s'oculta
darrera la punta d'Harlé me'n vaig al refugi i si no hi son, al cotxe a
demanar ajuda. Però encara debien quedar com a mínim 2 o 3 hores d'espera.
Em vaig despertar amb el cap dins el forro encara. No se quanta estona va
passar per les dents em "castanyejaven" (perdoneu la llicència) i no podia
veure el sol ni calcular una possible hora per culpa dels núvols. Tenia
molt de fred i ni rastre d'ells. Vaig canviar la meva posició. Em vaig
situar al punt P' que tenia una visió més directa de la cresta. Ni rastre.
Això ja passava de castany fosc. Mal d'abductors i uns quadriceps
carregats (els pobres feia mes i mig que no sabien que era fer esforços).
Lo que debo de hacer. Necessitava entrar en calor, vaig posar-me el forro
i vaig estudiar el mapa per darrera vegada. Era impossible que m'hagues
equivocat, totes les refrencies que tenia m'indicaven que estava on
tocava. Vaig decidir desfer el camí, però no el meu, el seu. Encara que no
l'haguessin agafat em permetria guanyar alçada i poder observar millor on
podien estar. Mai sense perdre de vista l'estany. Si arrivaben per un
altre lloc ja els veuria. Lo que tengo que hacer. Motxila a l'espatlla i a
caminar. Crec que els primers nervis que notava (jo creia que estavem vora
les 5 de la tarda) i la posible necessitat d'ajuda van fer que no notés
cap dels mals. Vaig pujar una mica i vaig enfilar-me a una roca per
observar el llac. Ni rastre. Seguir pujant, seguir caminant. A mig camí
del coll vaig tornar-me a enfilar a una roca. Al llac: ningú. A la canal
que baixava del coll: ningú. A la paret vertical: dos persones. Una de
groc i una de taronja (havien de ser el vicenç amb gore i el nach amb la
samarreta dels alps), a l'altra banda del cercle que envoltava l'estany.
M'obro de braços i cames: no em veuen, segueixen baixant, torno cap al llac.
Arribo prop del llac: un altre senyal, el nach contesta fent el mateix.
Enfilo cap a ells, esteu be? Algo aixi com: mmm... be. ¿Aquest tio es
tonto? deixes la motxila i, que collons, cap a ells. El vicenç porta algo
clar al voltant del cap. Una vena??? Que xungo, no, és el casco groc.
La tensió desapareix al veure que venen be i caminant. Mal de cames, els
abductors tensos. Son ells, el vicenç va lent. Sus y a ellos, capitán
Alatriste. Segueixes pujant fent el camí més bo entre els tres milions de
fites, el que havies fet de baixada fa 4 hores perque el nach vegi per on
ha de venir. Finalment arribes al nach: tot be? El vicenç ve fos.
Animicament cascat, s'ha fotut un ostiote que em pensava que no sortiem.
Porta una ferida a la cama, si se la trenca no sortim. Hagués vingut a
avisar-te. Quina hora es? Les 5 (al cap i a la fi no calculo tan
malament). Abraçades. Arriba el Vicenç. Més abraçades. Com un campeón no
cedeix la motxila, és la seva creu i la durà fins al final. Arribem al
llac, descans, dinar. Resulta que amb tot ningu havia dinat. Una mica del
formatge de 5 Kg (ara no desfarem mites) i anem cap al refu. Demà serà un
altre dia. Un parell d'horetes més i ja som a casa. Avui és casa nostra.
Al cap i a la fi no ha estat res. Només tenim ganes d'entrar dins i
escalfar-nos. Hi ha molt bon ambient, caliu, menjar i moltes famílies
franceses que venen a passar les vacances. Algun alemany potser? I alguns
autòctons. Després de cuinar a la cuina lliure ens mengem l'arròs dins del
menjador.
Ara som el centre d'atenció, demà dormirem fins tard.
Jo em vaig separar a una mica per sota del coll on els dos valents i forts
excursionistes havien d'enfilar la cresta. El fet de només portar un terç
del període recomanat pels galens per tal de superar la meva osteopatia
púbica i el fort desnivell de la pujada que ens havia de dur des del
Pletiu de l'Obaga fins la Bretxa d'en Peyta tot enfilant-nos barranc de la
Malvesina amunt van fer que els meus abductors estiguessin rígids com una
corda suportant un esforç màxim de tensió.
En part el desencís i en part una mínima porció de seny que de vegades m'ataca
van fer que, descansats al peu de l'estanyet de Malvesina comuniqués als dos
amics que no m'enfilaria cresta amunt. Millor coix viu que coix mort (tant per
tant coix ja ho estava una mica). Vam enfilar el darrer tram fins la bretxa i a
mig camí vaig agafar la ruta que em separava dels futurs herois i em duia
pel discret camí del pas dels isards fins l'estany Cloto on ens reuniriem
tots a fruir d'un bon dinar passades unes tres hores.
Després d'un camí més penós que llarg (que ho era una estona doncs
vorejava bastant) i de suportar els esforços d'obrir traça quan no pots
fer força amb les cames i quedant-me mig cos penjant a uns dos metres d'un
esguinç segur (no treure'm el protagonisme al vicenç que lo meu no va ser
més que una relliscada, una petita accelerada del cor i una mica d'adrenalina)
vaig arribar a l'esmentat pas (molt maco per cert). Una pera per refrescar-me i
recuperar forces i cap avall que l'estany i els companys m'esperen. La
baixada, pa que contaros. Bastonet en ma, cames fluixes i tres milions de
fites que em van dur a fer, desfer i refer el camí 2 o tres cops.
Finalment, vaig arribar a l'estany.
Pobre de mi no duia ni rellotge (pendent d'acabar d'arreglar fa força
temps i ara he vist clar que fóra prudent enllestir el que deixo a mitges),
ni mòbil que vaig deixar al cotxe perque el nach ja en duia un ni crema
per protegir-me del sol. Vaig calcular per la posició de l'astre rei, que
era prop de la seva posició més alta, que em debia quedar una horeta
d'espera. Vaig asseurem sobre una pedra que es veia ve desde tot el cercle
de parets i canals que vorejaven el petit magatzem d'aigua i vaig
disposar-me a esperar. Recordo que vaig quedar-me adormit diverses vegades
i que vaig anar canviant de posició conforme la pell m'anava agafant un
coloret rogenc. Finalment, cansat de tanta escalfor i deduïnt, més per
imaginació meva que per coneixements astrals, que ja havia passat la 1 del
migdia (hora suposada a la que ens haviem de trobar) vaig treure el mapa
per estudiar la meva posició i confirmar que em trobava, com ha dit
vicentet piernas de acero, al punt P, el dia D i a la hora H. Tot ho
confirmava. Un petit estany, una paret força vertical i un coll a la dreta
de la paret segons es mira. No podia estar errat. Tant sols mancava una
cosa per a que tot encaixes. Els meus companys.
Els temps, aliat amb tots els factors en contra nostra es va girar. Núvols
negres van assetjar el sol que finalment va cedir i un vent fred i molest
es va aixecar. Lo que debo hacer. Fos pel que fos ells no havien arribat i
havien promès desfer el camí fins el coll si no em veien al llac així que
tard o d'hora havien de passar per allà. Vaig agafar el forro i vaig
fer-me una bola amagant el cap com toruga dins la closca. Lo que tengo
que hacer. Mantenir la meva posició fins que arribin. Si el sol s'oculta
darrera la punta d'Harlé me'n vaig al refugi i si no hi son, al cotxe a
demanar ajuda. Però encara debien quedar com a mínim 2 o 3 hores d'espera.
Em vaig despertar amb el cap dins el forro encara. No se quanta estona va
passar per les dents em "castanyejaven" (perdoneu la llicència) i no podia
veure el sol ni calcular una possible hora per culpa dels núvols. Tenia
molt de fred i ni rastre d'ells. Vaig canviar la meva posició. Em vaig
situar al punt P' que tenia una visió més directa de la cresta. Ni rastre.
Això ja passava de castany fosc. Mal d'abductors i uns quadriceps
carregats (els pobres feia mes i mig que no sabien que era fer esforços).
Lo que debo de hacer. Necessitava entrar en calor, vaig posar-me el forro
i vaig estudiar el mapa per darrera vegada. Era impossible que m'hagues
equivocat, totes les refrencies que tenia m'indicaven que estava on
tocava. Vaig decidir desfer el camí, però no el meu, el seu. Encara que no
l'haguessin agafat em permetria guanyar alçada i poder observar millor on
podien estar. Mai sense perdre de vista l'estany. Si arrivaben per un
altre lloc ja els veuria. Lo que tengo que hacer. Motxila a l'espatlla i a
caminar. Crec que els primers nervis que notava (jo creia que estavem vora
les 5 de la tarda) i la posible necessitat d'ajuda van fer que no notés
cap dels mals. Vaig pujar una mica i vaig enfilar-me a una roca per
observar el llac. Ni rastre. Seguir pujant, seguir caminant. A mig camí
del coll vaig tornar-me a enfilar a una roca. Al llac: ningú. A la canal
que baixava del coll: ningú. A la paret vertical: dos persones. Una de
groc i una de taronja (havien de ser el vicenç amb gore i el nach amb la
samarreta dels alps), a l'altra banda del cercle que envoltava l'estany.
M'obro de braços i cames: no em veuen, segueixen baixant, torno cap al llac.
Arribo prop del llac: un altre senyal, el nach contesta fent el mateix.
Enfilo cap a ells, esteu be? Algo aixi com: mmm... be. ¿Aquest tio es
tonto? deixes la motxila i, que collons, cap a ells. El vicenç porta algo
clar al voltant del cap. Una vena??? Que xungo, no, és el casco groc.
La tensió desapareix al veure que venen be i caminant. Mal de cames, els
abductors tensos. Son ells, el vicenç va lent. Sus y a ellos, capitán
Alatriste. Segueixes pujant fent el camí més bo entre els tres milions de
fites, el que havies fet de baixada fa 4 hores perque el nach vegi per on
ha de venir. Finalment arribes al nach: tot be? El vicenç ve fos.
Animicament cascat, s'ha fotut un ostiote que em pensava que no sortiem.
Porta una ferida a la cama, si se la trenca no sortim. Hagués vingut a
avisar-te. Quina hora es? Les 5 (al cap i a la fi no calculo tan
malament). Abraçades. Arriba el Vicenç. Més abraçades. Com un campeón no
cedeix la motxila, és la seva creu i la durà fins al final. Arribem al
llac, descans, dinar. Resulta que amb tot ningu havia dinat. Una mica del
formatge de 5 Kg (ara no desfarem mites) i anem cap al refu. Demà serà un
altre dia. Un parell d'horetes més i ja som a casa. Avui és casa nostra.
Al cap i a la fi no ha estat res. Només tenim ganes d'entrar dins i
escalfar-nos. Hi ha molt bon ambient, caliu, menjar i moltes famílies
franceses que venen a passar les vacances. Algun alemany potser? I alguns
autòctons. Després de cuinar a la cuina lliure ens mengem l'arròs dins del
menjador.
Ara som el centre d'atenció, demà dormirem fins tard.
5 de julio de 2005
Another day in the paradise (III)
Amb els primers rajos de llum solar (bueno, potser els quarts o cinquens) ens vam despertar. Tot i que per la nit amenaçava pluja avui feia un dia fantàstic. Ni un núbol al cel i un sol de justicia ens esperàven per acompanyar-nos durant tota la travessia. Vam esmorzar el que ens quedava, que tampoc era molt: un danup de meló, algun troç de bizcocho amb xocolata i les molles que vam poder arreplegar d'un bizcocho integral. Una ment perversa en va intentar menjar els fideus que havien sobrat del dia interior... o se'ls va menjar de debò? No ho sé, no em vaig atrevir a mirar per no forçar al meu estòmac de bon matí. L'únic que sé és que uns quants mosquits van perseguir als fideus fins a la cabana i allò em va decidir a llevar-me. Després de fer les bosses i donar les restes d'esmorzar als ocells vam comprobar que el pic de l'infern seguia on l'haviem deixat la nit anterior i ens vam disposar a atacar-lo.
Ens vam dirigir cap a la falda de la muntanya. La idea era intentar atacar per la cresta fins a fer cim, però quan vam veure la cresta ens van venir els dubtes. Primer s'havia de superar un tram força empinat que no feia molt bona pinta i després s'arribava a un segon tram que desde lluny no es veia fàcilment superable. Es veia empinat de collons i força abrupte. Jo no ho veia molt clar. Em tocava la moral arribar fins allà per donar mitja volta (coneguda la meva passió per les tarteres i les pedres en general) i veia bastant clar que hauriem de donar la volta. Malgrat tot vam decidir intentar-ho... from lost to the river!!!
La primera pujada va ser tranquileta. Dreta però tranquileta. A part d'un parell de pedres que em va tirar la Belén la meva vida no va estar en perill en cap moment. Vam anar pujant poc a poc fins arribar a la cresta pròpiament dita. Aixecaves el cap i veies majestuós el Pic de l'Infern, una mazocote de pedra disposat a posart-ho difícil per arribar al seu cim.
I allà estàvem nosaltres tres. Tres penjats sense gats, sense corda (bé, amb corda però guardada a la motxilla) i sense molt cervell disposats fer cim o morir en l'intent. "No déis ningún paso si no estáis seguros de poderlo deshacer" va dir el puto iluminat del Nacho... "pues yo ya llevo unos cuantos....".
La cresta va ser genial. Una grimpada molt maca, tampoc ultra complicada, però amb una timba considerable a ambdós cantons. Qualsevol relliscada o pas en fals podia suposar un ostiot dels que fa història i la pèrdua d'una branca de l'arbre genealògic de la nostra família. Amb una mica d'esforç, d'agilitat i sense mirar molt el que teniem avall vam poder arribar finalment al cim. Cansats, però contents. Allà ens esperava un home que venia de Vallter, que encara no sabia ben bé com havia arribat allí i que ara havia de tornar. El tio era feliç. Com mola.
Després d'això la gran aventura estava a punt d'acavar-se. Vam anar fins al noucreus i d'allà cap a Núria en una baixada que se'm va fer infernal. Tenia la pendent justa per correr una mica, però les meves cames tenien el cansament just per enviar a pendre pel sac la idea. Total, que la vaig fer a pas d'excursió de GELS acompanyant a mexicanes amb talons.
Un cop a Núria, dinar, descansar una mica i baixar ben ràpid cap a Queralbs. Vam tardar una hora i mitja. Crec que és el meu rècord o per lo menys s'hi apropa bastant. De Queralbs a Ribes en cremallera (menys un matat que hi va anar corrents) i d'allà a la Tour de Carol en tren. Una horeta per arribar al destí, prèvia bronca amb un revisor que es va acabar disculpant 6 o 7 cops.
I ja estem un altre cop al cotxe. Túnel i cap a casa. Només una mica de cua per un accident brutal que hi havia. El cotxe estava cap per avall i tot abonyegat. La veritat és que no feia molt bona pinta...
I resumint, doncs un gran cap de setmana, amb un gran temps i, el que és més important, una gran companyia.
El dilluns més!
Ens vam dirigir cap a la falda de la muntanya. La idea era intentar atacar per la cresta fins a fer cim, però quan vam veure la cresta ens van venir els dubtes. Primer s'havia de superar un tram força empinat que no feia molt bona pinta i després s'arribava a un segon tram que desde lluny no es veia fàcilment superable. Es veia empinat de collons i força abrupte. Jo no ho veia molt clar. Em tocava la moral arribar fins allà per donar mitja volta (coneguda la meva passió per les tarteres i les pedres en general) i veia bastant clar que hauriem de donar la volta. Malgrat tot vam decidir intentar-ho... from lost to the river!!!
La primera pujada va ser tranquileta. Dreta però tranquileta. A part d'un parell de pedres que em va tirar la Belén la meva vida no va estar en perill en cap moment. Vam anar pujant poc a poc fins arribar a la cresta pròpiament dita. Aixecaves el cap i veies majestuós el Pic de l'Infern, una mazocote de pedra disposat a posart-ho difícil per arribar al seu cim.
I allà estàvem nosaltres tres. Tres penjats sense gats, sense corda (bé, amb corda però guardada a la motxilla) i sense molt cervell disposats fer cim o morir en l'intent. "No déis ningún paso si no estáis seguros de poderlo deshacer" va dir el puto iluminat del Nacho... "pues yo ya llevo unos cuantos....".
La cresta va ser genial. Una grimpada molt maca, tampoc ultra complicada, però amb una timba considerable a ambdós cantons. Qualsevol relliscada o pas en fals podia suposar un ostiot dels que fa història i la pèrdua d'una branca de l'arbre genealògic de la nostra família. Amb una mica d'esforç, d'agilitat i sense mirar molt el que teniem avall vam poder arribar finalment al cim. Cansats, però contents. Allà ens esperava un home que venia de Vallter, que encara no sabia ben bé com havia arribat allí i que ara havia de tornar. El tio era feliç. Com mola.
Després d'això la gran aventura estava a punt d'acavar-se. Vam anar fins al noucreus i d'allà cap a Núria en una baixada que se'm va fer infernal. Tenia la pendent justa per correr una mica, però les meves cames tenien el cansament just per enviar a pendre pel sac la idea. Total, que la vaig fer a pas d'excursió de GELS acompanyant a mexicanes amb talons.
Un cop a Núria, dinar, descansar una mica i baixar ben ràpid cap a Queralbs. Vam tardar una hora i mitja. Crec que és el meu rècord o per lo menys s'hi apropa bastant. De Queralbs a Ribes en cremallera (menys un matat que hi va anar corrents) i d'allà a la Tour de Carol en tren. Una horeta per arribar al destí, prèvia bronca amb un revisor que es va acabar disculpant 6 o 7 cops.
I ja estem un altre cop al cotxe. Túnel i cap a casa. Només una mica de cua per un accident brutal que hi havia. El cotxe estava cap per avall i tot abonyegat. La veritat és que no feia molt bona pinta...
I resumint, doncs un gran cap de setmana, amb un gran temps i, el que és més important, una gran companyia.
El dilluns més!
4 de julio de 2005
Another day in the paradise (II)
Per fi estem en marxa. Fa un dia fantàstic i, com comença a ser tradició, anem a tota òstia. Per sort el camí no fa molta pujada i les meves cames no es queixen massa. Com que de moment vaig de campeón, els pals s'han quedat a la motxilla. Tranquis, que yo controlo. No parem d'avançar a gent. És maco veure a famílies, gent jove, gent gran passejant per la natura. Jo ja feia massa que no ho feia.
Els meus records no concorden gens amb la realitat. Recordava un camí més llarg. És clar, anàvem a pas d'excursió de GELS i deviem tardar unes tres hores. Ara en hora i mitja ja tenim el camí de l'excursió fet. Però nosaltres no ens parem aqui (ni aqui ni enlloc!!) sinó que continuem amunt a buscar el refugi. Ara ja hem sortit de la protecció del bosc i el sol no perdona. Fot una calor brutal i la crema solar està fent un esforç sobre-humà per vèncer les escomeses dels rajos.
Finalment arribem al refugi. Una ullada al mapa ens fa decidir a no parar-nos aqui sinó continuar una mica més cap als llags. La passejada és agradable i ens creuem amb la gent que vé de Núria. Demà seguirem un camí semblant. Deixem de banda el primer llac i ens aposentem en el segon. El lloc és maco, llàstima dels mosquits. El Nacho, rollo campeón, es fot una capbussada al llac. Tarda uns dos segons en fotre un crit esfereidor i sortir nadant el més ràpid possible per no morir d'hipotèrmia. Jo suco els peus i els trec cada dos segons, que em fan mal.
Després d'una petita excursió de reconeixement el Nacho i la Belén troben un lloc millor per acampar. Hi ha una espècie de cabana mig derruida on segurament podrem dormir i un bon lloc per fer el sopar. Per fer el sopar potser si que és un bon lloc, però per estar-s'hi no. Després de com a molt una hora estant allà intentant fer uns fideus a mi m'han picat 14 mosquits i n'hem assassinat a un centenar. Però els putes enlloc de retirar-se al veure la massacre dels seus companys es llencen en una ofensiva kamikaze vers els nostres suculents cossos (especialment el meu). Veient que no tenim molt a fer, ens retirem a nuestros aposentos esperant que no ens segueixin.
Inspeccionem la cabana una bona estona intentant descobrir quin és el conjunt de pedres que fan menys pinta de venir-se avall. Arribem a la conclusió que si alguna se'n va avall totes cauran, així que tampoc val la pena matar-se molt a decidir el lloc. Estirem els sacs i ....
- Viceeeeeeeeeeenç levantate!!!!
- Que te calles de una puta vez Belén!!!!!
Els meus records no concorden gens amb la realitat. Recordava un camí més llarg. És clar, anàvem a pas d'excursió de GELS i deviem tardar unes tres hores. Ara en hora i mitja ja tenim el camí de l'excursió fet. Però nosaltres no ens parem aqui (ni aqui ni enlloc!!) sinó que continuem amunt a buscar el refugi. Ara ja hem sortit de la protecció del bosc i el sol no perdona. Fot una calor brutal i la crema solar està fent un esforç sobre-humà per vèncer les escomeses dels rajos.
Finalment arribem al refugi. Una ullada al mapa ens fa decidir a no parar-nos aqui sinó continuar una mica més cap als llags. La passejada és agradable i ens creuem amb la gent que vé de Núria. Demà seguirem un camí semblant. Deixem de banda el primer llac i ens aposentem en el segon. El lloc és maco, llàstima dels mosquits. El Nacho, rollo campeón, es fot una capbussada al llac. Tarda uns dos segons en fotre un crit esfereidor i sortir nadant el més ràpid possible per no morir d'hipotèrmia. Jo suco els peus i els trec cada dos segons, que em fan mal.
Després d'una petita excursió de reconeixement el Nacho i la Belén troben un lloc millor per acampar. Hi ha una espècie de cabana mig derruida on segurament podrem dormir i un bon lloc per fer el sopar. Per fer el sopar potser si que és un bon lloc, però per estar-s'hi no. Després de com a molt una hora estant allà intentant fer uns fideus a mi m'han picat 14 mosquits i n'hem assassinat a un centenar. Però els putes enlloc de retirar-se al veure la massacre dels seus companys es llencen en una ofensiva kamikaze vers els nostres suculents cossos (especialment el meu). Veient que no tenim molt a fer, ens retirem a nuestros aposentos esperant que no ens segueixin.
Inspeccionem la cabana una bona estona intentant descobrir quin és el conjunt de pedres que fan menys pinta de venir-se avall. Arribem a la conclusió que si alguna se'n va avall totes cauran, així que tampoc val la pena matar-se molt a decidir el lloc. Estirem els sacs i ....
- Viceeeeeeeeeeenç levantate!!!!
- Que te calles de una puta vez Belén!!!!!
Another day in the paradise (I)
Són les 5:20 del matí. Titititititititi un soroll infernal se sent desde dins del meu somni. No pot ser, però si jo estava a una platja deserta i paradisiaca! Ah no, que serà el puto despertador... L'apago i m'estiro una mica al llit. Analitzem la situació. Avui és dissabte i és molt molt d'hora. Que coi havia de fer avui? Ah si, marxar d'excursió!
Donat que l'objectiu del dia és prou interessant em llevo ràpid. Ja havia calculat que no tenia temps de dutxar-me, només de fotre'm un got de llet amb una madalena, posar-me la roba preparada el dia anterior, agafar la motxilla, les bosses de jalar i cap a casa del Lluís, o del Nacho o del Pablo o de tosts.
Haviem quedat a les 5:50. Lo bo de ser puntual i quedar amb un tio puntual és que en general cap dels dos s'ha d'esperar molt, en aquest cas cap dels dos es va haver d'esperar res. Quan jo arribava davant de la porta el Nacho apareixia baixant les escales. Feia mala cara el pobre. Clar, acabava de passar pel pis que fa olor a pixum de mort.
Agafem el cotxe i cap a buscar la Belen. Anem fatal de temps. Tres minuts dp d'arribar apareix ella. Casi no li dona temps de tancar la porta que ja estem Via Laietana amunt. Tres semàfors en vermell després estem rellenant el dipòsit i marxem a tota castanya cap a Bagà, per pillar el Túnel, passar per Puigcerdà i arribar a La tour de carol. Per sort hi ha poca gent i aconsseguim anar bé de temps. Recordo aquell viatge als alps on el Lluís, anant a 160 baixava la mitja del viatge... quin gran viatge!!!
Per què collons li diuen a l'estació la tour de carol si no està a la tour de carol?!?!? Resulta que està al poble d'abans, Enveitg (nom clarament català que no m'atreveixo a pensar com es deu pronunciar en Francès...). Comprem el bitllet cap a Carança (13 euros per barba!!!) i cap a dins. Amb una mica d'entreno jo crec que arribem abans corrent. Està guai que el tren sigui turístic i que la gent l'agafi per anar amb la calma per mig del pirineu, però em sembla excessiu que tardi una hora en fer un recorregut tant curt... Total, que portem 6 hores desperts i encara no hem començat a caminar.
Finalment arribem Carança, esmorzem, pixem, ens canviem i ens disposem a emprendre la marxa. Fa un sol impressionant, tinc agulletes del "partit" de futbol del dijous i aquesta gent fa cara d'anar rapidets... ai que patirem!
Donat que l'objectiu del dia és prou interessant em llevo ràpid. Ja havia calculat que no tenia temps de dutxar-me, només de fotre'm un got de llet amb una madalena, posar-me la roba preparada el dia anterior, agafar la motxilla, les bosses de jalar i cap a casa del Lluís, o del Nacho o del Pablo o de tosts.
Haviem quedat a les 5:50. Lo bo de ser puntual i quedar amb un tio puntual és que en general cap dels dos s'ha d'esperar molt, en aquest cas cap dels dos es va haver d'esperar res. Quan jo arribava davant de la porta el Nacho apareixia baixant les escales. Feia mala cara el pobre. Clar, acabava de passar pel pis que fa olor a pixum de mort.
Agafem el cotxe i cap a buscar la Belen. Anem fatal de temps. Tres minuts dp d'arribar apareix ella. Casi no li dona temps de tancar la porta que ja estem Via Laietana amunt. Tres semàfors en vermell després estem rellenant el dipòsit i marxem a tota castanya cap a Bagà, per pillar el Túnel, passar per Puigcerdà i arribar a La tour de carol. Per sort hi ha poca gent i aconsseguim anar bé de temps. Recordo aquell viatge als alps on el Lluís, anant a 160 baixava la mitja del viatge... quin gran viatge!!!
Per què collons li diuen a l'estació la tour de carol si no està a la tour de carol?!?!? Resulta que està al poble d'abans, Enveitg (nom clarament català que no m'atreveixo a pensar com es deu pronunciar en Francès...). Comprem el bitllet cap a Carança (13 euros per barba!!!) i cap a dins. Amb una mica d'entreno jo crec que arribem abans corrent. Està guai que el tren sigui turístic i que la gent l'agafi per anar amb la calma per mig del pirineu, però em sembla excessiu que tardi una hora en fer un recorregut tant curt... Total, que portem 6 hores desperts i encara no hem començat a caminar.
Finalment arribem Carança, esmorzem, pixem, ens canviem i ens disposem a emprendre la marxa. Fa un sol impressionant, tinc agulletes del "partit" de futbol del dijous i aquesta gent fa cara d'anar rapidets... ai que patirem!
Alta fidelidad
Pot ser no a tots us va molar la peli... pero te coses que estan guay, com descriure l' art de fer una bona K7 de musica... y no dic un CD, dic aquella magia que tenia fer una cassette per algú... ahir sentint musica vaig descobrir que tinc una canço per cadascú de vosaltres, aqui va el TOP 10... no volen dir res especial, solament que quan les sento penso en vosaltres indefectiblement...
1. pei--------Tranqui tronqui de sergio makaroff; per que " tengo amigos de verdad"
2. Eli-------- 20 de Abril del 90 de celtas cortos; per que sí.
3. Jordi-----Como un perro ladrando de El canto del loco; per aquelles tardes no necesariament de diumenge.
4. Lau------ Sale el sol de Los Planetas; encara que hagues valgut qualsevol dels Planetes o moltes altres.
5. Vicenç----Noche de acción de Mano negra; per les mil morenes de les que s' ha enamorat
6. Marta-- --Ande yo caliente de Paco Ibañez; per convergencia evolutiva...
7. Marc--- --Azurro de adriano Celentano; per cantar tan bé, cabrón!
8. Nonell-- --7 Horas de bebe; per que ens hem de curtir
9. Lluiset-- --Siento de Dusminnguets; per la " Cumbia, Cumbia, Cumbia!!"
10. Bernardo-- Borrachuzos de Rosendo; "...al bernardo...lo tuvimos que llamar..."
y posaria una bonus track de pablo Carbonell, Me gusta Cantar con mis amigos...
1. pei--------Tranqui tronqui de sergio makaroff; per que " tengo amigos de verdad"
2. Eli-------- 20 de Abril del 90 de celtas cortos; per que sí.
3. Jordi-----Como un perro ladrando de El canto del loco; per aquelles tardes no necesariament de diumenge.
4. Lau------ Sale el sol de Los Planetas; encara que hagues valgut qualsevol dels Planetes o moltes altres.
5. Vicenç----Noche de acción de Mano negra; per les mil morenes de les que s' ha enamorat
6. Marta-- --Ande yo caliente de Paco Ibañez; per convergencia evolutiva...
7. Marc--- --Azurro de adriano Celentano; per cantar tan bé, cabrón!
8. Nonell-- --7 Horas de bebe; per que ens hem de curtir
9. Lluiset-- --Siento de Dusminnguets; per la " Cumbia, Cumbia, Cumbia!!"
10. Bernardo-- Borrachuzos de Rosendo; "...al bernardo...lo tuvimos que llamar..."
y posaria una bonus track de pablo Carbonell, Me gusta Cantar con mis amigos...
1 de julio de 2005
Sants me pone... (primera semana)
"El lunes se confunde con el martes y el dia con el año..." y esta semana que ya dura 15 dias rezuma confusión por todos sus poros, confusión, caos y polvo, pero me gusta... Intentaria establecer un orden cronologico, peró sabiendo a ciencia cierta que no lo conseguire ire enganchando retales de esta aseveración: Sants, me pone...
Todo empezo un viernes, salir antes de una clase de doctorado medio sobado para llegar al piso, pablo ya tenia las llaves, el vecino apalancado estava al llegar (vease vicenç: alias el señor de las birras) y estrenamos la birración... (com diria el germà dani...de birra... i habitació...birració...ho pilleu (y lo explicaria n veces)) luego llego el tercer mosquetero ...Lluis, aquel "hombre" jovial que no se aclara... evitare aquí las comillas, que esto es publico... y estrenamos la casa... (más comillas omitidas)... y a partir de allí recuerdo gente entrando en la casa, casi ninguna trabajando y un infierno de rascar, enmasillar, lijar , volver a enmasillar, relijar entre algún dia de trabajo i viajes al Cap de creus con "pereza" a todo volumen y leer 300 paginas de la fundación y volver al piso y lijar, rascar, limpiar y poner "extremoduro" a ver si nos tranquilizava un poco. Creo que ya puedo dejar de ir con la casa a cuestas y con unos gayumbos en la mochila para decidir en qual de mis 5 opciones de cama duermo hoy...ahora tengo un hogar y... en fin... que ya solo queda limpiar...limpiar años de polvo acumulado....y que respondiendo a vuestras preguntas antes de que las hagais una vez veais acabado el curro que es acondicionar un pisito con gotele...:
Rta's:
-Vale, ya lo se, la escalera huele a gato muerto
-Sí, es rosa, que pasa!
-No, no somos gais, solo sensibles...
-Sí, comemos en el recibidor...
-No, mi cuarto no tiene ventanas...
-No, no nos hemos dejado de pintar nada...es arte cubico rural basado en el dinamismo estatico de le corbusier.
-Sí, puedes coger una birra de la nevera.
-Sí, vicenç, puedes coger otra voll damm
Si nadie tiene más preguntas, me dispongo a trabajar un pelin antes de que mi jefa descubra el blog y se aficione a leerlo y solo añadire...si es que...
Todo empezo un viernes, salir antes de una clase de doctorado medio sobado para llegar al piso, pablo ya tenia las llaves, el vecino apalancado estava al llegar (vease vicenç: alias el señor de las birras) y estrenamos la birración... (com diria el germà dani...de birra... i habitació...birració...ho pilleu (y lo explicaria n veces)) luego llego el tercer mosquetero ...Lluis, aquel "hombre" jovial que no se aclara... evitare aquí las comillas, que esto es publico... y estrenamos la casa... (más comillas omitidas)... y a partir de allí recuerdo gente entrando en la casa, casi ninguna trabajando y un infierno de rascar, enmasillar, lijar , volver a enmasillar, relijar entre algún dia de trabajo i viajes al Cap de creus con "pereza" a todo volumen y leer 300 paginas de la fundación y volver al piso y lijar, rascar, limpiar y poner "extremoduro" a ver si nos tranquilizava un poco. Creo que ya puedo dejar de ir con la casa a cuestas y con unos gayumbos en la mochila para decidir en qual de mis 5 opciones de cama duermo hoy...ahora tengo un hogar y... en fin... que ya solo queda limpiar...limpiar años de polvo acumulado....y que respondiendo a vuestras preguntas antes de que las hagais una vez veais acabado el curro que es acondicionar un pisito con gotele...:
Rta's:
-Vale, ya lo se, la escalera huele a gato muerto
-Sí, es rosa, que pasa!
-No, no somos gais, solo sensibles...
-Sí, comemos en el recibidor...
-No, mi cuarto no tiene ventanas...
-No, no nos hemos dejado de pintar nada...es arte cubico rural basado en el dinamismo estatico de le corbusier.
-Sí, puedes coger una birra de la nevera.
-Sí, vicenç, puedes coger otra voll damm
Si nadie tiene más preguntas, me dispongo a trabajar un pelin antes de que mi jefa descubra el blog y se aficione a leerlo y solo añadire...si es que...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
