LLegir-ho en un dia de pluja

Tremoleu maleïts, tremoleu! Plou a bots i barrals. La Lili està al carrer, la Lili avui endiablada, la Lili la dolça s'ha remullat de pluja i se li ha despertat la set de sang, el "morbo" d’atropellar. La Lili avui no frena, la Lili avui no para, i la Nell amb prou feines s'hi veu a través de tanta cortina d'aigua. I el destí vol que la caputxa de la Nell caigui a la seva cara dificultant-li encara més la visió, vol el destí que la pluja caigui avui obliqua just en direcció a les seves pestanyes. La Lili desenfrenada, la Lili desbocada i la visió de la Nell cada cop més nul.la, i les mans de la Nell cada cop més glaçades, els seus dits ja no responen i ja no agafen. Quelcom a la Nell li remou la medul.la preguntant-li qui frenarà si creua aquell vianant despistat, aquella velleta de mitjana visió, aquella atabalada? Qui davant del vermell? La Lili avui de segur que no ho farà, i la Nell ja acaricia la imatge de veure's disparada a terra, llefiscosa al toll d'asfalt, una furgoneta blanca aixafant-li ratlla a ratlla la cara. La Lili dita escena la ignora, mentre el vertigen més pur sedueix implacable la Nell, només un fil de consciència encara l’adverteix que si no frena (encara que sigui amb els peus), aquella imatge pot passar a ser la pura realitat de l'ara. Però la Nell ja pedaleja en ple carrer Muntaner i de baixada, li ha calat amb la pluja el "morbo" a uns fars massa propers a sa cara, a aquell esquitx macabra. A xiscles. Xiscles, relliscades, un crit sec. Cares vociferades i dues cares despietades. La Lili manillar torçat jeu al costat de la Nell crani partit, braç mort estès dirigit a la roda de la Lili, roda que gira a tota velocitat, és la manera que té la Lili de picar l'ullet a la Nell, veuríeu que aquesta li torna el somriure si no estigués tant dràsticament desfigurada.

i want to ride my bicile

cuando a los 12 años mis padres me regalaron una bici me hicieron el niño más feliz del mundo. Obligue a mis tios a sacarme a pasear por la diagonal y me pase las semanas santas enteras desaparecido en playas de calafat con la bici. A los 18 años conoci a pablo, y mientas el resto de la gente se comprava motos y salia con chicas, yo pedi para mi cumplaños una bicileta. Camno de santiago, corcega, pirineos y collserola siempre como telon de fondo. Ahora cumplo 26, tengo un trabajo digno, y edad para conducir. Sin embargo mi madre ya ha embuelto una bicicleta nueva, por que hay cosas que no cambian... y uno sigue siendo el niño más feliz del mundo.