Lenlén, bonica, biutiful guel o mai darlin, em molaria explicar-te una història sobre un cangur saltimbanquis o sobre el foc i la meva ànima, o sobre uns ulls que es tanquen mentre uns altres s'entrellacen. Sobre les fulles que aquest any es resisteixen a la tardor, o quelcom més sobre aquell país que de petita veia paral.lel a les nostres vides, ple de fades color fluixet. Però amb prou feines et parlaré d'un camaleó cansat i una mica mandrós a qui les seves escames se li han decretat en vaga, en sintonia amb el seu endins, i passen de fer el que haurien de fer automàticament: passen de canviar de color amb l'ambient, i romanen d'un descolorit color brut placable. Com que el camaleó no desenvolupa el seu mimetisme, es podria pensar que ara és un rèptil desprotegit del mal i igualment vulnerable a qualsevol bé venerable, però succeeix més aviat el contrari... Potser la seva presència (i la seva transcendència) és "en realitat" massa relativa... i massa lligada al seu propi ser. I és que el seu interior roman igualment neutre, incapaç, dins al pit clavats fruits roser bells rodons bells brillants bells carmí però espines espines espines i enmig piiiiiiiiiiiiiiiiiii la línia recta, paralitzadora. Només de vegades alguna escama es remou i així, sense més, aquesta vira a negre, entristint-li una mica, una micona, l'ànima... I, de tant en tant, en alguna s'intueix un color, oh un to!, i és aleshores quan al rostre del camaleó es traça un somriure petit, molt petitó, incrèdul, i ell s'estranya (va per mi?).
Al camaleó el vaig sorprendre fa poc per primera vegada a l'altra banda d'un mirall. Vaig entendre que el pitjor o el millor és que a ell no li importa ni un borrall que, tot i que d'alguna imperceptible manera continua apreciant la vida per fora, últimament amb prou feines desitja formar-ne part. Està còmode rodejat d'aquest color brut de paper mal reciclat. Pupil.la contra pupil.la, jo no vaig sentir res per ell. No vaig poder. No va poder. Jo tampoc li vaig fer pena.
...the camaleon
