30 de junio de 2006

Diari d'una bicicleta

Dia 1: Surto d'anglès, plou! Merda, ara hauré d'anar amb la bici plovent, ja veus quina gràcia... Fa una estona que estic intentant obrir el candau (una U) i no hi ha manera. Sembla que la clau no acabi d'entrar bé. Quan m'ho miro m'adono que el pany del candau està trencat, i la clau no pot entrar fins al final. Ja se sap, si no li pots endinyar fins al final la cosa no s'obre... Perfecte! Al pis a peu i plovent!!
Dia 2: Volia anar a avisar a un ferrer perquè em tallés el candau però tinc mal de cap i no tinc ganes de voltar per barcelona. La Mar i el seu pare intenten tallar el candau amb una serra de mà, però només li fan pessigolles. Es veu que el candau és d'acer i això és dur de collons.
Dia 3: Dissabte sóc fora de Barcelona, no puc fer res. Ahir a la nit la Núria em va suggerir de trucar als del RACC, i no és una mala idea, per alguna cosa pago la quota de soci.
Dia 4: La Mar m'ha controlat la bici durant el cap de setmana, sembla que encara està allà. Només faltaria que em robessin la bici perquè no puc obrir el candau...
Dia 5: Truco al RACC. Tot va bé fins que el telefonista em pregunta si puc provar que la bici sigui meva. I de qui serà? A algú se li acudaria robar una bici trucant al RACC i donant totes les seves dades?? Doncs no tinc cap factura, i no aconsegueixo treure al pavo d'aquí. Els del RACC ho fan tot legalment, excepte si han de vendre les entrades per la final de la Champions...
Truco a casa per veure si poden aconseguir alguna factura del Decathlon de Figueres, d'allà és d'on va sortir la bici. Entre trucada i trucada passa en Lluís amb la seva bici. M'ha deixat una altra U per a poder lligar la roda de davant, que no me la fotin...
Dia 6: Vaig a la botiga de bicis del barri. Fa un mes em van fer unes reparacions i potser em podran fer una factura. Però es veu que no em pot donar res, ni un trist paper. Curiós, perquè la Carlota m'aconseguirà una factura de reparació d'una altra botiga amb les dades i les de la bici!!! Ja m'heu vist prou Bikeworld.
Dia 7: He decidit iniciar un segon camí per a poder resoldre el problema. He pensat que podria llimar una part de la clau perquè entrés al pany del candau. Després d'una estoneta jugant amb la llima crec que he fet una bona feina, no és tan difícil això de ser un lladre de guant blanc. Il·lús!! La clau no entra al candau!! El mecanisme és més complicat del que em pensava. Per si no fos poc, mentre intento obrir el candau apareix el boig de la ciutat i em comença a tocar els collons! Em va dient que: "La bici no se deja en la calle". No veus que estic intentant obrir el candau tros de tarat!!!! Què et penses que he deixat la bici aquí durant una setmana perquè sóc un milionari excèntric que es dedica a deixar bicis lligades als arbres de Barcelona??
Dia 8: Avui curiòsament he anat a un acte relacionat amb la setmana de la bicicleta de Barcelona. Durant l'acte em truca la Clara:
- On ets? Vols anar a fer una cervesa abans d'anglès?
- No puc, estic a Gràcia
- No pot ser, la teva bici està aquí al davant!!
- Ja, és una història una mica llarga, ja t'ho explicaré...
La Betty m'ha trucat. M'ha explicat que ha parlat amb l'Edu, un mosso que viu a Palau, i li ha dit que si tinc una factura a nom meu la poli no em pot dir res per tallar el candau de la bici. Guay ha arribat l'hora de passar a l'acció i treure la radial!! Però abans l'haurem de trobar... Sembla que el pare de la Mar la podrà baixar aquest cap de setmana de Montellà.
Dia 9: Sant Joan! Espero que cap artista no vulgui expressar l'ofuscació de l'habitant urbà en aquesta nit màgica utilitzant la pòlvora i la meva bici. Creuem els dits...
Dia 10 i 11: Cap de setmana, però ja arribem al final, que és quan el terra desapareix sota els nostres peus...
Dia 12: La Mar ha baixat la radial però falta un disc per tallar acer. Paciència, el final ja s'acosta, només un dia més...
Dia 13: No sóc supersticiós, només estic fart d'anar al cartu en bus i haver de suportar les converses dels avis. No saben què és el silenci? Algun moment he pensat de passar-los-hi el link a aquest blog. Però és igual perquè la Mar ja té la radial i el disc. Només falta l'allargo que ens deixarà el porter del pis on anem a fer anglès. Merda! L'allargo (per dir-ho d'alguna manera) és massa curt!!! No, no i no!!! Això es soluciona avui, la meva paciència acaba aquí!!! Entro a les oficines que hi ha davant de la bici, i els hi explico la meva trista història. Mentre se li escapa una llagrimeta, l'encarregat em dona permís per conectar la radial. Enxufo la radial i funciona!!! La potencia en mis manos!! En aquells moments torna a aparèixer el boig de la ciutat i es fot a cridar. Dubto, no sé si tallar primer el candau o el coll del boig de la ciutat. Però després recordo què he vingut a fer aquí i li foto a la U. Mentre penso que estic llençant 35€ comprovo que la radial va fent la seva feina. Un últim toc final i ja està!!! Ara li toca al coll del boig de la ciutat, però em sembla que ja fa estona que ha sortit corrents...
Finalment puc tornar amb la bici. A la merda el bus i el metro!!!

28 de junio de 2006

(sin titulo)

¿Se puede desayunar por la noche? Tecnicamente sí. Si no has comido durante el día me deberían dejar tomar mis cereales ahora. Pero no. No se lo propondré... entre otras cosas porque ya no puedo hablar, y si lo intento, de mi boca solo salen insidiosas pompas de jabón... explotan exultantes extendiéndose por la habitación, poniéndola perdida de pompas. Y sí que lo parecen...percen perfectas, preciosas, pero no. Porque están vacías. De mi boca sólo salen pompas vacías y todo el mundo está contento...son bonitas. E inútiles. En cuanto las miran ya han desaparecido. Están vacías, pero no puedo decir otra cosa. Pomposas palabras! Pero voy a callarme ya, he de irme a dormir, así, sin desayunar siquiera, no sea que se den cuenta de que mi extraordinaria capacidad de decir pompas de jabón, sólo es debida a que previamente ellos me lavaron la boca. Con jabón, claro.

El buen cine

Ahí está. Un pimer plano. Se acerca. Es él. EL ASESINO DE POMPAS DE JABÓN. Porta todas sus armas y está listo para el ataque (le delata su cara de villano).
Aparece entonces en escena, como a cámara lenta, un querubín de unos cinco años. Rizos rubios y pies descalzos. El espectador ya teme. El espectador imagina. Niño haciendo pompas de jabón.
Asesino se acerca (niño pompas). Aesino se acerca aún más (niño pompas pompas ríe pompas). Intriga, mucha ingtriga. El asesino de pompas de jabón se sitúa tras el niño (espectador se hunde en su sofá). El tiempo parece detenido. Una eternidad transcurre antes de que el asesino incline levemente su cara hacia atrás, de que hinche sus carrillos, y un fétido soplido entre en acción: Pompas mueren. Niño llora. Asesino ríe malvadamente. Espectador coge una palomita de maíz. Aplaude. Bravo. Bravo.