Quins nervis!!!

Quins nervis! Quins nervis!! QUINS NERVIS!!!
En Fidel havia estudiat durant dues setmanes per aquest examen. Era la sisena convocatòria. A les altres cinc l'havien tombat per diferents raons: falta d'estudi, examen massa difícil, examen massa fàcil, mal formulari...
Estava tan nerviós que no havia pogut dormir en tota la nit. Tampoc havia esmorzat. Caminant cap a la facultat pensava: "Tan de bo se n'anés la llum de les aules, així no faríem examen", "Tan de bo el professor s'hagués posat malalt, i s'hagués aplaçat l'examen", "Tan de bo aquest cotxe m'atropellés, així no hauria de fer l'examen", "Tan de bo..."
Però no va passar res d'això i l'examen va començar amb normalitat. Des del primer moment en Fidel va notar que les seves hores de treball tindrien una bona recompensa. Anava resolent tots els problemes ràpidament, sense dubtes. Quan va acabar els exercicis encara quedaven 25 minuts per finalitzar l'examen. Va aprofitar aquest temps per observar els seus companys de classe. Analitzant les seves cares podia saber com li anava l'examen a cada alumne. Casi s'atreviria a fer la llista dels aprovats i dels suspesos... En Quim, que sempre es sentava amb els de l'última fila, segur que suspendria, com la majoria dels seus companys. Va topar amb la mirada del professor, i va somriure amb suficiència, aquest cop seré dels primers, potser el primer.
Després d'entregar l'examen va anar a fer una volta per la ciutat. Anava pensant en l'examen, feia les comptes dels punts que trauria de cada exercici. L'aprovat era segur i el notable també. Amb una mica de sort trauria un excel·lent. I si ningú l'havia superat (cosa difícil) se n'enduria la matrícula. Però mentre en Fidel pensava tot això no es va adonar que a la facultat la llum havia marxat, que el professor s'havia posat malalt i que estava creuant el carrer amb el semàfor en vermell i que un bus de la línia 7 venia a tota velocitat.