Sistemes de referència

A física m’ho van explicar, tot és relatiu, tot el que observem depèn del nostre sistema de referència Quan viatgem en tren, què és el que realment es mou? El tren? O el paisatge que veiem per la finestra?? Com en tota norma hi ha una excepció: la llum. La velocitat de la llum és C per a qualsevol observador, independentment del seu sistema de referència. Creieu-me, això és incomprensible, independentment del que us pugui dir un físic teòric. Però continuem amb els sistemes de referència... A vegades per estudiar un problema necessitem fer un canvi de sistema de referència, ens inventem les forces fictícies com la Centrífuga o la de Coreolis, i arribem a comprendre el problema (o no).
Però això no és del que volia parlar, o sí... Podria semblar que aquesta idea dels sistemes de referència només és aplicable en l’estudi del moviment de les partícules. Però el seu significat és més ampli. Vivim intentant comprendre el que passa al nostre voltant, i sempre ho fem des del nostre sistema de referència. A vegades som conscients que hi ha coses que se’ns escapen: actituds, gustos, vicis dels que no coneixem molt bé el seu origen.
Llavors hi ha alguna cosa que provoca un canvi del nostre sistema de referència, alguna cosa que ens desplaça del nostre punt d’observació. I llavors comencem a comprendre els perquès dels per quès. I llavors entenen perquè ens agrada, perquè ho fem. És per la incertesa de la nit anterior, quan dins el sac penses si la via que has triat no serà massa dura... Pels nervis a l’estómac quan arribes al peu de via... Per la por en enfrontar-te al llarg clau de la via, aquell pas de què t’han parlat tantes vegades... Pels ànims que transmets al company a través de la corda, quan s’ha aturat davant d’un pas difícil... Per la satisfacció en recórrer els últims metres de paret amb la seguretat de tenir la via a la butxaca... Per l’entrada triomfal al bar, on t’espera un entrepà amb el gust del banquet dels victoriosos... Per les bromes i els comentaris amb els companys parlant de l’escalada com si fos una batalla... Per aquells moments dins al sac, abans de caure en un son profund, recordant la via, aquells racons de la muntanya que ara són una mica teus... I per què no, pel somriure estúpid que se’m va quedar a la cara quan la setmana passada passejant per la plaça de Collbató em vaig quedar mirant la cara nord de Montserrat...