La batalla de Sant Benet ( o de com Cridapou vencé als serraïns ) ( I )

Cridapou alçà el cap. Sota els seus peus tenia la immensa plana de Sant benet, un enorme extensió de terra on s'havia de decidir el futur de la comunitat. Darrera seu tenia els seus 7000 homes, organitzats en tres batallons, armats fins les dens, amb els ull injectats en sang i preparats per donar la vida pel bé del seu poble, per poder donar un futur als seus fills, un lloc segur on poder viure a les seves dones i un bon lloc on morir per ells mateixos.

Els seguidors de Cridapou no eren una raça guerrera. Cridapou havia conduit al seu poble desde la sabiesa que donen els llibres, la comunicació amb el veí i el respecte als veïns. Tot havia anat bé fins que van apareixer els serraïns. Aquella gent no entenia de cultura, ni de respecte. Només es podia veure l'odi i el desig en els seus ulls. Cridapou havia intentat parlamentar amb ells fins que va veure que no podia aconseguir res, només dones violades, nens maltractats i homes morts i torturats.

Finalment Cridapou va sentir una veu interior que el va fer decidir-se a lluitar. Durant dos anys van construir muralles al voltant de la seva ciutat, es va organitzar un exèrcit i, amb l'ajuda d'un serraí convers, van entrenar durament per poder fer front a l'enemic. Cridapou es va erigir com un gran general i no va dubtar en guiar als seus homes en la guerra contra els serraïns. Poc a poc van poder parar les seves escomeses fins que va arribar el dia d'avui, quan es lliuraria la batalla definitiva.

L'enemic tenia por. El que creia que seria una guerra ràpida s'havia convertit en una lluita de més de dos anys. Estava debilitat i cansat. Tenien encara un gran exèrcit però. Lluitarien fins la mort en la seva última esperança de conquerir els territoris del gran Cridapou. Cridarien, mossegarien, pegarien, matarien fins l'últim alè de vida per derrotar a aquell home que els havia estat humiliant els ultims anys. Ells que eren els mestres de la guerra, s'havien vist superats una i una altra vegada per la inteligència de Cridapou i això no ho podien permetre. Avui Cridapou cridaria per últim cop.

Cridapou estava nerviós. Tenia menys homes que l'enemic, estaven cansats i es presumia una batalla llarga i tediosa. Allò no podia sortir bé. Per això havia decidit enviar dos emisaris a buscar ajuda als dos caps de les comunitats veïnes: Llançalapedra i Aixafamerda. Mai s'havien portat bé però allò era un qüestió que importava a tots. Si no es frenava als serraïns, tota la zona cauria als seus peus, i l'última oportunitat per frenar-los era avui.

Havia enviat als emisaris ja feia més d'una setmana. Haurien d'estar aqui fa dies i encara no en sabien res d'ells. Allò estava preocupant a Cridapou. Cridapou es girà cap als seus homes i digué:

"Fa dos anys vam empendre una lluita contra el destí i contra la lògica. Els astres deien que no ho aconseguiriem. Els sabis dèien que ho deixéssim córrer. Les nostres dones dèien que no ens volien veure morir. Els nostres veïns ens giràren l'esquena. Però nosaltres no vam fer cas de tot això i ho vam intentar. Amb ganes de continuar sent lliures. Amb ganes de lluitar pel que és nostre. Amb ganes de brindar als nostres fills un futur prometedor. Amb ganes de donar a les nostres dones un lloc tranquil on viure. Molts amics han caigut en l'intent. Però avui estem aqui nosaltres, encarregats de salvar l'honor de la nostra comunitat. Està a les nostres mans fer-nos el futur que volguem. Ho deixarem escapar? Deixarem que aquests bàrbars ens treguin el que és nostre? Deixarem que la foscor s'apoderi de les nostres terres? LLuitem!! Lluitem per la nostra vida!! PER CRIDAPOOOOOOOU!!!!!!!!"

PER CRIDAPOOOOOOOOOOOOOU

I mentre el crit ressonava per tota la vall, cridapou es va llançar cap als seus enemics, l'espasa en una mà i l'escut en l'altra.