Als cranis no els agrada la nata

Camino, camino sense caminar gaire, autòmata vaig, el cap i les venes pesen de tantes Paraules. Sembla que les oïdes o les fosses nassals puguin explotar-ne milers d’un moment a un altre. De fet, m’encantaria veure’m aspergint-ne, ràfegues papapapapà en tota direcció inimaginable. Tan de bo fos un Tarantino per tenir la llicència de “posar-ho en pràctica”. Miro, miro sense mirar, ningun òrgan no atansa cap imatge visual al cervell, i encara que ho fes les neurones d’allí estan tan saturades per l’allau de Paraules percebudes a les venes que no estan disposades a jugar a processar cap informació ocular. Les neurones es declaren massa esgotades. I aleshores, exhausta de percebre tantes i tantes Paraules, de notar-les, de percebre-les i de notar-les, de només fixar-me en que les noto, saturada, molt saturada aconsegueixo desviar l’atenció cap a quelcom més... palpable: Ja noto les ulleres sota els meus ulls, les percebo. Les percebo i les noto com si fossin quasi una extensió gruixuda de la meva pell, com si fossin tiretes que algú o quelcom m’ha clavat i que possiblement ja tenen l’aureola de ronya tan característica de quan les duus de fa dies, naturalesa pringosa. I noto, percebo per sobre les tiretes que els ulls estan també cansats. Exhaurit està el seu desig implacable de o rebentar o tancar-se. I aleshores... els ulls es declaren en vaga (!!!). I llisquen dissimulant i xiulant cap a l’interior del crani, a poc a poc ho fan. Molt a poc a poc. M’ho imagino, quasi ho percebo, amb cert plaer (doncs qualsevol imatge és ben rebuda quan fa dies que en el desestat de desànim no veies res). Continuen escolant-se. Fins que ja no tinc ulls. Ja algú sense rostre sosté el meu crani amb la mà. A l’altra mà alça una cullereta. El meu crani té una enorme bola de gelat a cadascun dels seus oculars, amb paraigüet i galeteta triangular incrustades. “Un gran invent”, reflexiona el sense rostre. Cofoi està. Jo indiferent contesto: “On són els meus ulls?”. Ell continua engrescat “definitivament, un gran invent, sí, així no és mesclen els sabors!” Jo mentrestant ja he dibuixat el meu crani amb les dues enormes boles de gelat i el paraigüet i la galeteta triangular. Dubto: Hi afegeixo nata? Ai no; nata no: Que als cranis no els agrada la nata.