waterpolo

Va sopar sol. Els seus dos amics havien de sopar a casa i ell va deicidir quedar-se al bar a menjar un plat combinat. No em dona temps d'arribar a casa, fer-me el sopar i tornar a marxar. A part, el partit és aqui al costat, va pensar. Va sopar amb la rapidesa habitual amb què menja i va llegir una estona. El llibre aquest en anglès està entretingut, però costa això de llegir en la llengua de Shackespeare.

A fora plovia. Com tot el dia, com ahir. La natura de tant en quant ens recorda que està aqui, vigilant-nos, i que quan vulgui ens pot donar pel cul. Últimament deu estar mosquejada perquè cada cop fa demostracions d'aquestes més sovint. Ara només falta que les faci en llocs on la gent que hi visqui no hagi de patir per subsistir i això serà fantàstic. Perquè les coses, quan passen al tercer món sembla que no passin, que sigui un conte, que sigui una sèrie que veiem per la tele, de lluny, que pensem "pobre gent, mira tot el que els hi passa", però que en el fons ens és igual que passi o no, mentre no ens toqui a nosaltres.

- Hola Marc.
- Hola Vicenç.
- No hi ha partit oi?
- Si home si.
- Però què dius? Que no veus com plou?
- Aqui a casa casi no plou, i he trucat i m'han dit que si que es juga.
- Va tio, no em timis.
- Que t'ho dic en sèrio. Diuen que plou intermitentment i que es pot jugar.
- Cagunlaputa. Tio que plou molt!
- Va, treu-te el pijama i puja cap aqui!

Puja cap allà. Plou. Va per la ronda del mig. És ilegal però li és igual. Plou. Arriba al camp. Plou. De moment son quatre.

- Bona nit
- Bona nit
- Es juga avui?
- No home no. El camp està fatal.
- graregklññ erqeñlkeq qeñkj qerñjk....