Al santo paciente que nos aguanta todas las escagarrinadas

Aquesta és la meva petita contribució a alegrar el dilluns del nach que prou li vam fotre ja el cap de setmana amb les nostres aventures, tot i que va poder baixar a barna i quedar amb la Belén (no hay mal que por bien no venga). De fet em limito a publicar el mail que teniu pero el meu ego el troba prou bo com per conservar-lo. Sense més preàmbuls, ahí voy.

Jo em vaig separar a una mica per sota del coll on els dos valents i forts
excursionistes havien d'enfilar la cresta. El fet de només portar un terç
del període recomanat pels galens per tal de superar la meva osteopatia
púbica i el fort desnivell de la pujada que ens havia de dur des del
Pletiu de l'Obaga fins la Bretxa d'en Peyta tot enfilant-nos barranc de la
Malvesina amunt van fer que els meus abductors estiguessin rígids com una
corda suportant un esforç màxim de tensió.

En part el desencís i en part una mínima porció de seny que de vegades m'ataca
van fer que, descansats al peu de l'estanyet de Malvesina comuniqués als dos
amics que no m'enfilaria cresta amunt. Millor coix viu que coix mort (tant per
tant coix ja ho estava una mica). Vam enfilar el darrer tram fins la bretxa i a
mig camí vaig agafar la ruta que em separava dels futurs herois i em duia
pel discret camí del pas dels isards fins l'estany Cloto on ens reuniriem
tots a fruir d'un bon dinar passades unes tres hores.

Després d'un camí més penós que llarg (que ho era una estona doncs
vorejava bastant) i de suportar els esforços d'obrir traça quan no pots
fer força amb les cames i quedant-me mig cos penjant a uns dos metres d'un
esguinç segur (no treure'm el protagonisme al vicenç que lo meu no va ser
més que una relliscada, una petita accelerada del cor i una mica d'adrenalina)
vaig arribar a l'esmentat pas (molt maco per cert). Una pera per refrescar-me i
recuperar forces i cap avall que l'estany i els companys m'esperen. La
baixada, pa que contaros. Bastonet en ma, cames fluixes i tres milions de
fites que em van dur a fer, desfer i refer el camí 2 o tres cops.
Finalment, vaig arribar a l'estany.

Pobre de mi no duia ni rellotge (pendent d'acabar d'arreglar fa força
temps i ara he vist clar que fóra prudent enllestir el que deixo a mitges),
ni mòbil que vaig deixar al cotxe perque el nach ja en duia un ni crema
per protegir-me del sol. Vaig calcular per la posició de l'astre rei, que
era prop de la seva posició més alta, que em debia quedar una horeta
d'espera. Vaig asseurem sobre una pedra que es veia ve desde tot el cercle
de parets i canals que vorejaven el petit magatzem d'aigua i vaig
disposar-me a esperar. Recordo que vaig quedar-me adormit diverses vegades
i que vaig anar canviant de posició conforme la pell m'anava agafant un
coloret rogenc. Finalment, cansat de tanta escalfor i deduïnt, més per
imaginació meva que per coneixements astrals, que ja havia passat la 1 del
migdia (hora suposada a la que ens haviem de trobar) vaig treure el mapa
per estudiar la meva posició i confirmar que em trobava, com ha dit
vicentet piernas de acero, al punt P, el dia D i a la hora H. Tot ho
confirmava. Un petit estany, una paret força vertical i un coll a la dreta
de la paret segons es mira. No podia estar errat. Tant sols mancava una
cosa per a que tot encaixes. Els meus companys.

Els temps, aliat amb tots els factors en contra nostra es va girar. Núvols
negres van assetjar el sol que finalment va cedir i un vent fred i molest
es va aixecar. Lo que debo hacer. Fos pel que fos ells no havien arribat i
havien promès desfer el camí fins el coll si no em veien al llac així que
tard o d'hora havien de passar per allà. Vaig agafar el forro i vaig
fer-me una bola amagant el cap com toruga dins la closca. Lo que tengo
que hacer. Mantenir la meva posició fins que arribin. Si el sol s'oculta
darrera la punta d'Harlé me'n vaig al refugi i si no hi son, al cotxe a
demanar ajuda. Però encara debien quedar com a mínim 2 o 3 hores d'espera.

Em vaig despertar amb el cap dins el forro encara. No se quanta estona va
passar per les dents em "castanyejaven" (perdoneu la llicència) i no podia
veure el sol ni calcular una possible hora per culpa dels núvols. Tenia
molt de fred i ni rastre d'ells. Vaig canviar la meva posició. Em vaig
situar al punt P' que tenia una visió més directa de la cresta. Ni rastre.
Això ja passava de castany fosc. Mal d'abductors i uns quadriceps
carregats (els pobres feia mes i mig que no sabien que era fer esforços).
Lo que debo de hacer. Necessitava entrar en calor, vaig posar-me el forro
i vaig estudiar el mapa per darrera vegada. Era impossible que m'hagues
equivocat, totes les refrencies que tenia m'indicaven que estava on
tocava. Vaig decidir desfer el camí, però no el meu, el seu. Encara que no
l'haguessin agafat em permetria guanyar alçada i poder observar millor on
podien estar. Mai sense perdre de vista l'estany. Si arrivaben per un
altre lloc ja els veuria. Lo que tengo que hacer. Motxila a l'espatlla i a
caminar. Crec que els primers nervis que notava (jo creia que estavem vora
les 5 de la tarda) i la posible necessitat d'ajuda van fer que no notés
cap dels mals. Vaig pujar una mica i vaig enfilar-me a una roca per
observar el llac. Ni rastre. Seguir pujant, seguir caminant. A mig camí
del coll vaig tornar-me a enfilar a una roca. Al llac: ningú. A la canal
que baixava del coll: ningú. A la paret vertical: dos persones. Una de
groc i una de taronja (havien de ser el vicenç amb gore i el nach amb la
samarreta dels alps), a l'altra banda del cercle que envoltava l'estany.
M'obro de braços i cames: no em veuen, segueixen baixant, torno cap al llac.
Arribo prop del llac: un altre senyal, el nach contesta fent el mateix.
Enfilo cap a ells, esteu be? Algo aixi com: mmm... be. ¿Aquest tio es
tonto? deixes la motxila i, que collons, cap a ells. El vicenç porta algo
clar al voltant del cap. Una vena??? Que xungo, no, és el casco groc.

La tensió desapareix al veure que venen be i caminant. Mal de cames, els
abductors tensos. Son ells, el vicenç va lent. Sus y a ellos, capitán
Alatriste. Segueixes pujant fent el camí més bo entre els tres milions de
fites, el que havies fet de baixada fa 4 hores perque el nach vegi per on
ha de venir. Finalment arribes al nach: tot be? El vicenç ve fos.
Animicament cascat, s'ha fotut un ostiote que em pensava que no sortiem.
Porta una ferida a la cama, si se la trenca no sortim. Hagués vingut a
avisar-te. Quina hora es? Les 5 (al cap i a la fi no calculo tan
malament). Abraçades. Arriba el Vicenç. Més abraçades. Com un campeón no
cedeix la motxila, és la seva creu i la durà fins al final. Arribem al
llac, descans, dinar. Resulta que amb tot ningu havia dinat. Una mica del
formatge de 5 Kg (ara no desfarem mites) i anem cap al refu. Demà serà un
altre dia. Un parell d'horetes més i ja som a casa. Avui és casa nostra.
Al cap i a la fi no ha estat res. Només tenim ganes d'entrar dins i
escalfar-nos. Hi ha molt bon ambient, caliu, menjar i moltes famílies
franceses que venen a passar les vacances. Algun alemany potser? I alguns
autòctons. Després de cuinar a la cuina lliure ens mengem l'arròs dins del
menjador.

Ara som el centre d'atenció, demà dormirem fins tard.