Another day in the paradise (III)

Amb els primers rajos de llum solar (bueno, potser els quarts o cinquens) ens vam despertar. Tot i que per la nit amenaçava pluja avui feia un dia fantàstic. Ni un núbol al cel i un sol de justicia ens esperàven per acompanyar-nos durant tota la travessia. Vam esmorzar el que ens quedava, que tampoc era molt: un danup de meló, algun troç de bizcocho amb xocolata i les molles que vam poder arreplegar d'un bizcocho integral. Una ment perversa en va intentar menjar els fideus que havien sobrat del dia interior... o se'ls va menjar de debò? No ho sé, no em vaig atrevir a mirar per no forçar al meu estòmac de bon matí. L'únic que sé és que uns quants mosquits van perseguir als fideus fins a la cabana i allò em va decidir a llevar-me. Després de fer les bosses i donar les restes d'esmorzar als ocells vam comprobar que el pic de l'infern seguia on l'haviem deixat la nit anterior i ens vam disposar a atacar-lo.

Ens vam dirigir cap a la falda de la muntanya. La idea era intentar atacar per la cresta fins a fer cim, però quan vam veure la cresta ens van venir els dubtes. Primer s'havia de superar un tram força empinat que no feia molt bona pinta i després s'arribava a un segon tram que desde lluny no es veia fàcilment superable. Es veia empinat de collons i força abrupte. Jo no ho veia molt clar. Em tocava la moral arribar fins allà per donar mitja volta (coneguda la meva passió per les tarteres i les pedres en general) i veia bastant clar que hauriem de donar la volta. Malgrat tot vam decidir intentar-ho... from lost to the river!!!

La primera pujada va ser tranquileta. Dreta però tranquileta. A part d'un parell de pedres que em va tirar la Belén la meva vida no va estar en perill en cap moment. Vam anar pujant poc a poc fins arribar a la cresta pròpiament dita. Aixecaves el cap i veies majestuós el Pic de l'Infern, una mazocote de pedra disposat a posart-ho difícil per arribar al seu cim.

I allà estàvem nosaltres tres. Tres penjats sense gats, sense corda (bé, amb corda però guardada a la motxilla) i sense molt cervell disposats fer cim o morir en l'intent. "No déis ningún paso si no estáis seguros de poderlo deshacer" va dir el puto iluminat del Nacho... "pues yo ya llevo unos cuantos....".

La cresta va ser genial. Una grimpada molt maca, tampoc ultra complicada, però amb una timba considerable a ambdós cantons. Qualsevol relliscada o pas en fals podia suposar un ostiot dels que fa història i la pèrdua d'una branca de l'arbre genealògic de la nostra família. Amb una mica d'esforç, d'agilitat i sense mirar molt el que teniem avall vam poder arribar finalment al cim. Cansats, però contents. Allà ens esperava un home que venia de Vallter, que encara no sabia ben bé com havia arribat allí i que ara havia de tornar. El tio era feliç. Com mola.

Després d'això la gran aventura estava a punt d'acavar-se. Vam anar fins al noucreus i d'allà cap a Núria en una baixada que se'm va fer infernal. Tenia la pendent justa per correr una mica, però les meves cames tenien el cansament just per enviar a pendre pel sac la idea. Total, que la vaig fer a pas d'excursió de GELS acompanyant a mexicanes amb talons.

Un cop a Núria, dinar, descansar una mica i baixar ben ràpid cap a Queralbs. Vam tardar una hora i mitja. Crec que és el meu rècord o per lo menys s'hi apropa bastant. De Queralbs a Ribes en cremallera (menys un matat que hi va anar corrents) i d'allà a la Tour de Carol en tren. Una horeta per arribar al destí, prèvia bronca amb un revisor que es va acabar disculpant 6 o 7 cops.

I ja estem un altre cop al cotxe. Túnel i cap a casa. Només una mica de cua per un accident brutal que hi havia. El cotxe estava cap per avall i tot abonyegat. La veritat és que no feia molt bona pinta...

I resumint, doncs un gran cap de setmana, amb un gran temps i, el que és més important, una gran companyia.

El dilluns més!