La versió rodolant

Dimecres. Com molen les setmanes de tres dies! I més si el dimecres no fots res. Pires a cuita corrent del curro ( et deixes un PC i una font d'alimentació enceses ) i arribes a casa. Allà hi ha una mena de tio penjat mig adormit. Que no haviem quedat a les 17? No tio, jo surto del curro a les 17, és impossible que arribi a les 17 ( a no ser que hi hagi alguna curvatura rara en el espacio-tiempo ). Tinc ganes de cagar - va ser la seva segona frase - però no puc. Pos apreta xaval, que això sempre és molest.

Ja estem dins del cotxe-estufa del jordi. Normalment no és estufa, però quan portes a la nena delicada de copiloto que et tanca l'aire acondicionat als 20 segons d'encendre'l si. La nena delicada alça un peu. La nena despistada veu un peu i com una cosa rara que el rodeja... ah si! És una bamba... bamba... bamba.... ostias! Que m'he deixat les bambes de muntanya!!! Després de provar-nos tots les bambes de tots, decidim entrar a Igualada a comprar unes bambes pel nen. Després de lligar amb una adolescent imponent ( XDDDD ) i dels sabis consells d'en Jordi, es compra unes super Salomon amb 3D system. "T'aniran bé pq tenen el 3D system que aporta estabilitat", diu el Rappel que teniem per depenent... serà il·luminat!!!

Finalment arribem a Cavallers. Xerrem una mica, sopem i dormim. Que demà toca un dia macot.

Ens despertem. Esmorzem i comencem a patejar. Collons, això costa més del que creia. El cap de setmana encara està massa a prop i jo en massa mala forma com per què no es noti. Bueno, doncs farem el de sempre, pas de tranquis i anar fent.

Això es comença a empinar. Renoi com pesa la motxilla. Puto rio. Cony de roca que ja m'he fotut el primer cop. Aixeco la vista. El jordi i el nacho estan uns metres més endavant. Com tota la pujada. No pasa nada, la liga está ganada. Torno a aixecar el cap. Ara el nacho està una mica més lluny i el jordi més a prop. S'haurà cansat, que aquest també fa dies que no fot ni brot... Ara tinc al jordi al meu costat i no fa molt bona cara. Passa algo tio? Els putos abductors, que els tinc carregats. Venga tio, ànims i arribem on està el nacho. Al final arribem a on està el nacho. Ja falta poc per arribar al coll, només una pujada empinada més i ja està. Si crec que hi ha algo que em caracteritza a la muntanya són dues coses: un etern pèssim estat de forma i un cap disposat a aguantar el que sigui. Hi haurà algún dia que el primer punt canviarà... espero que el segon no.

El Jordi decideix no fer la cresta. És una sàbia decisió. Com li agafi un tiron a mitja cresta fliparem. El jordi tira pel seu camí "ben" marcat i nosaltres cap a amunt. No hi ha pèrdua. Veus el punt més alt de tot això? Doncs cap allà anem! Mosquis...

I comencem la cresta! Per ara és passejar, grimpar, desgrimpar... això si, tot amb el puto motxillot que, a part de pesar lo seu (recordeu el tema del formatge... :P ), comença a fer l'etern també mal a l'esquena. Un dia m'he de fer mirar l'esquena... i el peu... i...

La cresta és molt maca. Llàstima de la càmera pq hi ha unes vistes genials i unes postals magnífiques. Arribem a fer fotos i semblem alpinistes i tot!

Arribem al final de la cresta. Al final s'ha complicat una mica i tot. Hem hagut de treure la corda per fer un parell o tres de passos, però s'ha pogut fer bé. Si l'he pogut fer jo és que no era tan complicada!

I comença la baixada. Com que un té la seva experiència a la muntanya i es coneix, posa tota la seva atenció en no fotre's un pinyo. Hi han dues coses que no suporto: flanquejar i les tarteres (aka camins empinats amb pedres rodolants). El camí costa de trobar. En principi hi ha fites però són complicades de trobar. A falta de fites seguim el que deia el llibre: hacia el cuello! El del llibre es devia de fumar algo el dia que va escriure aquesta ressenya pq al final del cuello hi ha un tros de neu que molt bona pinta no fa...

Finalment el nacho troba una fita. "Mira tio, un fitot" - crida. Jo miro a la fita i m'alegro en el meu interior de que no anem totalment perduts. Just en aquest instant de despiste tropesso. La imatge que se'm queda grabada al cap és la d'una baixada infernal i un penyasegat al fons. Crido. Caic. Crido. Rodolo. Crido més. Rodolo. Crido encara més. Rodolo i.... CATACRACK!!! Miraculosament em freno. La meva cama esquerre ha xocat contra una pedra i ha frenat la meva caiguda. Si no fos per la pedra, ara mateix no estaria tranquilament escribint al blog...

Però com diu l'anunci, el cridar no se va a acabar. Collons quin mal que fot la cama. Me la miro lleugerament. Veig bastant sang i dos bultos que són molt blancs. Aiba la ostia que m'he trencat la cama. No no, sembla que no, però això no impedeix que em foti un mal terrible. El nacho, amb tota la cura que pot, pregunta si me l'he trencada o si només crido com un desesperat pq em fa mal del cop. Li dic que crec que és del cop. Intento recolzar la cama i, efectivament, és mal del cop. Això em tranquilitza. El que no em tranquilitza és la baixada que encara he de fer. Estic realment acollonit i amb unes ganes de plorar que no puc.

Finalment puc continuar baixant. Molt a poc a poc, però cap a baix. I clar, arribem a la puta neu. El nacho es curra uns esglaons per anar baixant que van de puta mare. S'està deixant els peus i les mans, però a mi em van de conya. Ara només falta un altre tros etern de roques i ja arribem on està el Jordi. De fet, no sabem si el Jordi hi és. Ja fa moltes hores que em sortit i no el veiem per enlloc. Comencem a patir una mica. Ara només faltaria que no el trobéssim i haguéssim de desfer el camí que ell ha fet. Finalment veig que el nacho saluda a algú. És el Jordi - crida. Fantàstic! Ara només queda arribar fins al refugi i descansar....