Another day in the paradise (II)

Per fi estem en marxa. Fa un dia fantàstic i, com comença a ser tradició, anem a tota òstia. Per sort el camí no fa molta pujada i les meves cames no es queixen massa. Com que de moment vaig de campeón, els pals s'han quedat a la motxilla. Tranquis, que yo controlo. No parem d'avançar a gent. És maco veure a famílies, gent jove, gent gran passejant per la natura. Jo ja feia massa que no ho feia.

Els meus records no concorden gens amb la realitat. Recordava un camí més llarg. És clar, anàvem a pas d'excursió de GELS i deviem tardar unes tres hores. Ara en hora i mitja ja tenim el camí de l'excursió fet. Però nosaltres no ens parem aqui (ni aqui ni enlloc!!) sinó que continuem amunt a buscar el refugi. Ara ja hem sortit de la protecció del bosc i el sol no perdona. Fot una calor brutal i la crema solar està fent un esforç sobre-humà per vèncer les escomeses dels rajos.

Finalment arribem al refugi. Una ullada al mapa ens fa decidir a no parar-nos aqui sinó continuar una mica més cap als llags. La passejada és agradable i ens creuem amb la gent que vé de Núria. Demà seguirem un camí semblant. Deixem de banda el primer llac i ens aposentem en el segon. El lloc és maco, llàstima dels mosquits. El Nacho, rollo campeón, es fot una capbussada al llac. Tarda uns dos segons en fotre un crit esfereidor i sortir nadant el més ràpid possible per no morir d'hipotèrmia. Jo suco els peus i els trec cada dos segons, que em fan mal.

Després d'una petita excursió de reconeixement el Nacho i la Belén troben un lloc millor per acampar. Hi ha una espècie de cabana mig derruida on segurament podrem dormir i un bon lloc per fer el sopar. Per fer el sopar potser si que és un bon lloc, però per estar-s'hi no. Després de com a molt una hora estant allà intentant fer uns fideus a mi m'han picat 14 mosquits i n'hem assassinat a un centenar. Però els putes enlloc de retirar-se al veure la massacre dels seus companys es llencen en una ofensiva kamikaze vers els nostres suculents cossos (especialment el meu). Veient que no tenim molt a fer, ens retirem a nuestros aposentos esperant que no ens segueixin.

Inspeccionem la cabana una bona estona intentant descobrir quin és el conjunt de pedres que fan menys pinta de venir-se avall. Arribem a la conclusió que si alguna se'n va avall totes cauran, així que tampoc val la pena matar-se molt a decidir el lloc. Estirem els sacs i ....

- Viceeeeeeeeeeenç levantate!!!!
- Que te calles de una puta vez Belén!!!!!